dijous, 21 d’octubre de 2010

Dijous va tenir lloc la reunió del Club de lectura del mes d’octubre. En aquesta ocasió ens vam aplegar 9 lectores, que vam poder instal·lar-nos a la biblioteca.

Només 5 de les assistents havien pogut acabar de llegir tot el llibre, així és que vam decidir deixar el càlcul de la mitjana de les votacions per a la propera reunió (per tal de poder tenir en compte la puntuació de les persones que tenen intenció d’acabar-lo de llegir).

Abans de començar la tertúlia, vam escoltar l’entrevista que el periodista Jordi Basté havia fet a l’autor del llibre el novembre del 2009 dins del programa matinal de Rac 1 “El món”. Us adjunto el podcast d’aquesta entrevista per tal que tingueu l’oportunitat d’escoltar-la, si us ve de gust. Té una durada de 17 minuts i inclou algunes frases de l’autor que ens van ajudar a enriquir les reflexions sobre el llibre. Així, en Vicenç Pagès diu:

El llibre és un intent d’entendre com és que anem canviant tant: quan tenim 13 anys som d’una manera, volem fer unes coses de i mica en mica, molt lentament, ens convertim en un ésser molt diferent. Per això el llibre és llarg, perquè aquest és un procés molt lent, i un acaba dient coses que són les que li deia el seu pare i que ell detestava, i al cap d’un temps ets tu qui les diu... És un llibre sobre el pas del temps”

“A mi em sembla que ara ja no es pot escriure com al segle XIX. La idea que a cada capítol la veu canviï no és per a molestar al lector sinó per anar sorprenent, per assimilar-ho al que estem acostumats a fer (zapping) i no quedar-nos en un estil decimonònic de llegir 500 pàgines amb el mateix estil narratiu. Potser hi ha gent a la que li costa, però la majoria de la gent, com que la història és la mateixa, va seguint el joc”

“Em feia gràcia que els protagonistes, que són adolescents,estiguessin en un país adolescent (any 77, quan el país s’està formant i encara no se sabia com es faria gran : una dictadura, una democràcia, un estatut, )”

“No m’agrada dir que és un llibre sobre la crisi dels 40. En aquesta expressió, la paraula “crisi” m’agrada ; el que no m’agrada és la paraula “40”. A mi em sembla que una persona mínimament raonable està en crisi permanent (la sensació de preguntar-se què estic fent, potser hauria de fer una altra cosa, jo l’he tinguda sempre: als 23, als 34, cada dia).Pensar que hi ha gent que s’està tota la seva vida la mar de content i que de cop fa 40 anys i llavors es pregunta “ai, ai, ai, què estic fent?” per a mi no és així, no explica la realitat”

“Hi ha una tendència a emmirallar-se en la història del Jordi, i alguns lectors em diuen que l’entenen perfectament, d’altres que no entenen que si està tan malament no se separi...; jo no hi entro : constato la seva història i punt”

“M’he quedat molt tranquil després d’escriure el llibre, no tinc necessitat d’escriure’n un altre”

Ah! I fins i tot té pàgina a facebook!



Vicenç Pagès i Jordà


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada