Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Les nostres recomanacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Les nostres recomanacions. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 de maig del 2021

CAMILA SOSA VILLADA: LA MALAS

Gràcies a la lectura podem posar-nos en la perspectiva de persones que han tingut una vida diferent a la nostra. Poden ser d'una altra cultura, d'un altre temps, d'una altra classe social.
Camila Sosa Villada és una veu de la literatura transgènere. És a més una famosa actriu en Argentina en l'actualitat.

El llibre que avui us proposem no és en absolut una lectura fàcil. Posar-se en la pell de Camila Sosa és posar-se en el lloc de qui va néixer amb una orientació sexual (i en un cos)  diferent d'allò que tradicionalment s'ha entès com a normal i en un país i classe social que no posava precisament les coses fàcils.

La novel·la autobiogràfica a la qual avui ens referim es diu Las malas. Està situada en l'Argentina de finals del segle XX, començaments del XXI i és el relat d'un noi que des de ben jove va voler ser noia, qui va haver de lluitar contra la pobresa i la ignorància d'un pare alcohòlic i agressiu i que va viure uns anys de joventut devastadorament difícils.

Com la d'alguns animals, ens diu l'autora, cada any de la vida d'una persona travesti compta com uns quants de qualsevol altra. I sí, resulta terrible llegir el patiment físic, les substàncies tòxiques amb les quals les travestis d'aquesta història castiguen el seu cos per adquirir certes formes femenines, l'alcohol i les drogues que les narcotitzen per aguantar, viure de nit per no ser vistes i assetjades pels veïns, fer servir el cos com a eina per guanyar-se la vida, prostituir-se, rebre pallisses sovint, per part d'alguns clients, per part de la policia... Resulta terrible llegir una vida que comença amb el patiment de no ser acceptada per la mateixa família, de no sentir-se estimat, de rebre reprimendes sovint.

Per l'altra banda, trobem la tendresa de formar part d'un grup d'autoajuda mútua, de fer d'infermeres, de cuidadores quan les coses es presenten malament. De compartir menjar, de tenir una família amb la qual celebrar les festes. De tenir tantes ganes d'estimar, fins a ser capaces d'acollir a un nadó amagant-se de la societat, del nom que li posen al nadó, el Brillo de los Ojos. D'envejar, però alegrar-se, d'aquella companya que ha trobat un home que l'estima fins a la mort.

El parc de la ciutat de Córdoba (Argentina)  és el centre del món d'aquests éssers marginals que arrosseguen múltiples ferides. Camila és la més jove d'aquest món, l'acabada d'arribar, i és ella qui a poc a poc ens va situant en persones i situacions, de vegades grotesques, de vegades fantàstiques, molt sovint dramàtiques. La Camila també rememora el seu passat a un poble de la muntanya míser i fred a on va viure les primeres aventures i es va descobrir a si mateix.

No és una història fàcil, però atrapa amb el seu llenguatge argentí de carrer (potser fins i tot haurem de mirar un diccionari) , amb algunes històries d'amor i desamor, amb els apel·latius -"El Brillo", "Los hombres sin cabeza" - amb alguns personatges certament entranyables.

Aquesta novel·la no és fàcil, no és convencional, però és la veu imprescindible d'un grup social  marginat, és literatura, és ficció, però és realitat. És un espai per la reflexió, són en realitat tan dolentes "las malas"?

Podeu trobar Las malas en la nostra biblioteca o en l'espai ebiblio. 

 

 

dimecres, 26 de maig del 2021

ALESSANDRO BARICCO: SEDA (CLUB DE LECTURA DE NIT)

La darrera reunió del club de nit va girar entorn del llibre Seda, una petita història de l'italià Alessandro Baricco, publicada l'any 1996.

Ha estat tota una troballa, ja que el llibre va agradar unànimement. Una lectora va dir que li va semblar un poema. Tothom vam estar d'acord.

La història és la d'un comerciant francès de sedes, Hervé Jouncour- qui viatja al Japó per aconseguir cucs per la indústria de teixits de seda, a la qual es dedica el seu poble natal al complet.

Al llarg de quatre viatges –en quatre anys diferents- assistim a una relació entre una misteriosa dona "d'ulls no orientals" i Hervé.
Però no és una relació a l'ús, ja que no hi ha cap contacte físic. És una història molt més delicada i només esbossada, però que porta conseqüències tant a l'Hervé com al seu poble.

L'Hervé està casat amb l'Hélène, que és la dona que l'espera a casa quan torna dels seus viatges. És la seva una relació convencional tot i que l'autor ens fa coneixedors de les grans virtuts de la dona. Però no és fins al final de la història quan coneixem l'autèntica dimensió humana de l'Hélène.

Gràcies a una de les nostres lectores vam tenir una bona estona de xerrada reflexionant sobre aspectes pràctics de la novel·la. Com es va assabentar l'Hélène de la història japonesa de l'Hervé? La Teresa ens va il•lustrar, donat que era la tercera vegada que llegia el llibre i s'havia fixat en una escena que li va semblar fonamental. I tots vam estar d'acord en el fet que tenia raó. 

L'Hervé era un home que vivia conforme als usos. El seu pare va voler que fos militar i ho va ser, fins que va aparèixer a la seva vida un personatge emprenedor que el va veure com la persona ideal per portar el negoci de la seda al poble, de manera que el seu camí va canviar d'una manera externa a ell. L'únic acte totalment seu és emprendre el quart viatge al Japó.

El llibre està escrit com si fos un conte i resulta deliciós de llegir. Les coses no s'expliquen amb detall, només s'esbossen. El lector ha d'estar atent.
Malgrat la cruesa d'algunes escenes, la manera en què està escrit fa que el patiment per als lectors sigui mínim. A més, l'autor deixa moltes coses a la nostra imaginació, molts enigmes que podrien completar la història, però que Baricco deixa perquè nosaltres pensem allò que vulguem.
Hi ha una càrrega de contingut eròtic, molt fi, molt sofisticat i molt sensual.

És un llibre molt emocionant en el que és més important l'esperit i les emocions que no pas els esdeveniments en si.
És una trobada entre Orient i occident.
És una petita joia que tots hem estat feliços de llegir.

Des del club de lectura de nit, us recomanem Seda, una història tan curta com intensa.

dimecres, 19 de maig del 2021

MIKEL AYESTARAN: ORIENTE MEDIO, ORIENTE ROTO

En els darrers dies l'actualitat internacional s'ha centrat en Israel a causa d'una escalada bèl·lica a la complicada franja de Gaza, un territori situat en el Mar mediterrani, pràcticament en la Península del Sinaí.

A la biblioteca podeu trobar diversos llibres que ens parlen d'aquest conflicte que es va iniciar l'any 1848 i que dura fins avui, responen a la matèria conflicte araboisraelià, són llibres d'història o de geopolítica, algun testimoni i alguna novel·la juvenil.  Hi ha llibres molt interessants i recomanables.

Però avui us volem recomanar, però, un llibre més general, un intent d'explicar-nos què està passant en tota una zona marcada per diferents conflictes. Una zona secularment de pas entre orient i occident, que l'Islam va fer seva durant l'edat mitjana i en la qual es van traçar les actuals fronteres ja en el segle XX, per tal que països com ara França o Regne Unit se n'aprofitessin dels recursos naturals de la zona.

El llibre es diu Oriente Medio, Oriente roto i és de Mikel Ayestaran. Editat per Península.

Des de l'any 2004, el periodista basc Mikel Ayestaran es va convertir en "freelance", per tal de donar cobertura a les notícies de l'Orient Mitjà, una zona del planeta que dóna material per omplir moltes pàgines en la premsa escrita.

Des d'aleshores s'ha convertit en un referent per a conèixer i fer-nos entendre els principals esdeveniments de la zona. Ha passat per Líban, Geòrgia, Iraq, Afganistan, Pakistan, Egipte, Tunísia, Jordània, Líbia, Israel o Palestina.

És un llibre que s'explica a través de les persones, víctimes de les polítiques alienes a ells mateixos, dels cooperants internacionals, dels periodistes. És un llibre que humanitza, ja que posa nom a unes víctimes, que sovint imaginem en abstracte o ens estimem més no imaginar, perquè és massa dolorós posar-se en les seves sabates. 

És un llibre que asseu les bases per a entendre què està passant, d'on venen aquestes ferides que no s'acaben de tancar.  És la mirada del periodista, de l'entès en la zona, del viatger experimentat, però també del pare que ha d'explicar als fills que és això que passa i que ells no acaben d'entendre.

És una invitació a saber més coses i a descobrir la geopolítica i la part més quotidiana  de l'etern conflicte que assola aquesta zona del món.


dimecres, 12 de maig del 2021

EDUARDO MENDOZA: TRANSBORDO EN MOSCÚ

Una altra novetat acabada d'arribar a la biblioteca i també acabada de publicar és la novel·la del barcelonès Eduardo Mendoza, Transbordo en Moscú.
Es tracta d'una lectura molt aguda, amb molt de ritme, divertida. Combina reflexió i aventures amb una virtuositat digna d'elogi.

Escrita en primera persona, la narració va a càrrec de Rufo Batalla -alter ego de l'escriptor-, un jove nascut a Barcelona, al qual vam seguir en altres dues novel·les de l'autor, El rey recibe y El negociado del yin y el yang.

En transbordo en Moscú, arribem a la dècada dels vuitanta del segle XX i Rufo es casa amb Carol, filla única d'una adinerada família de la burgesia catalana. D'aquesta manera, l'autor té excusa per a parlar-nos de la classe social que belluga els diners del país,  del seu pensament i manera de fer.
Espanya ha consolidat la Transició. Paral·lelament, Rufo Batalla és conscient dels canvis que s'estan produïnt en un món que es precipita cap a la fi del règim comunista.

Els comentaris sobre la societat que ens envolta, sobre la caiguda de tot un sistema econòmic diferent del capitalista o sobre l'art o la ciència -en boca de diferents personatges- indiquen un gran nivell intel·lectual i una gran lucidesa. Rufo és un espectador dels esdeveniments i de les persones que l'envolten. En aquest sentit estem davant una mena de novel·la històrica.
Així i tot, acabarà recuperant les aventures al voltant del Príncep Tukuula i del fictici regne de Livonia.

És una lectura molt fàcil i entretinguda, molt recomanable. Està impecablement escrita per un gran  nom de les lletres, com és l'Eduard Mendoza.

La podeu trobar a la nostra biblioteca i també a l'espai ebiblio.

divendres, 7 de maig del 2021

JOSEPH JOFFO: UNA BOSSA DE BALES


Avui us volem recomanar un llibre per a tots els públics. Es diu
Una bossa de bales,  Un saco de canicas en la versió castellana.
Joseph Joffo, l'autor,  només tenia deu anys quan l'exèrcit alemany va arribar a París.
El seu pare era un barber jueu i va veure clar que les coses no pintaven bé.
És per això que va decidir enviar al petit Joffo i al seu germà Maurice de només dotze a refugiar-se amb els germans grans residents a Niça. La qüestió era que havien de marxar l'un amb l'altre, sense cap adult que els acompanyés.
Però cap problema, el pare ja sabia el que era fugir i travessar Europa des de la llunyana Rússia amb només set anys. A més, sabia com eren el seus fills d'espavilats.
I sí, els nens van saber aprofitar els deu mil francs que els va donar el pare per a emprendre el viatge i van començar una sèrie d'aventures que canviarien la seva vida per a sempre.
El lector segueix les peripècies dels nens amb una mica d'angoixa fins que s'adona que ser nen durant la Segona Guerra Mundial no era exactament el mateix que ara i els dos germans estaven perfectament capacitats per viure aquest viatge.
El problema és que hi ha coses que no depenen només d'un mateix, sinó que els esdeveniments històrics influeixen.
Així el que podia haver estaat plàcida estança en la Niça vigilada per les tropes de Mussolini es converteix en un malson amb l'arribada de les tropes alemanyes.


No està bé desvetllar els finals i no ho farem, però heu de saber que és una història tendra i a estones divertida, d'aquelles en què es pateix una mica en els moments de més tensió, però que deixa un bon sabor quan s'acaba.
És una lectura curta i optimista que des de la biblioteca us recomanem a persones de totes les edats.

Joseph Joffo va relatar aquesta part de la seva vida en un llibre escrit l'any 1973, una autobiografia que es llegeix com una novel·la.

A la biblioteca de Martorell la tenim en versió catalana i castellana i la trobareu  a la primera planta de la biblioteca, on hem situat les biografies darrerament.

Us hi esperem!


dimecres, 5 de maig del 2021

THEODOR KALLIFATIDES: EL ASEDIO DE TROYA



D'entre totes les novetats arribades a la biblioteca, ens hem decidit per llegir i comentar-vos una de les novel·les de l'autor grec, arrelat a Suècia, Theodor Kallifatides.
Nascut l'any 1938, va arribar a Suècia el 1964. Va treballar com a professor de filosofia a la Universitat d'Estocolm, mentre escrivia poesia, contes i novel•les en suec i en grec.

Una persona gran i amb una carrera literària, de la que a Catalunya no sabíem res, fins que Galaxia Gutenberg va publicar l'any 2019 el seu llibre Otra vida por vivir, en català Una altra vida, encara. Després vindrien El asedio de Troya, Madres e hijos / Mares i fills i El passat no és un somni.

El Asedio de Troya és una novel·la relativament curta, però d'una gran bellesa. Narra dues històries paral·leles, en dos moments històrics diferents.
Una d'elles universalment coneguda, La Ilíada, és explicada per una jove mestra als seus alumnes adolescents, l'any 1945, durant l'ocupació alemanya d'un petit poble de Grècia.
Les circumstàncies de la narració amb el rerefons de l'ocupació nazi i de les nefastes conseqüències són la segona història.
Han passat deu mil anys, la manera de fer guerra potser ha canviat en les formes, però no en allò que és essencial. En el patiment, en la deshumanització. Assetjadors i assetjats són persones bàsicament iguals, amb els mateixos interessos i passions, però la guerra els situa en plans diferents i irreconciliables.
És una novel·la amb una important dimensió filosòfica i d'iniciació. El jove protagonista, amb només quinze anys, coneix l'amor per primera vegada, mentre sent per primer cop la narració de la gran epopeia grega i viu els traumàtics esdeveniments que van marcar la història d'Europa i la seva pròpia existència.

La gran tensió narrativa en la part del segle XX és la que dota a tota la narració d'una sensibilitat especial. El relat de les aventures d'Aquil·les i Hèctor posen èmfasi en els sentiments de les persones, però també s'expliquen detalladament les lluites més ferotges entre els herois. I veiem com, més enllà dels enfrontaments en el camp de batalla, dones i joves són les principals víctimes d'aquesta guerra que se situa en la base de la nostra cultura.

Es tracta d'una lectura molt recomanable que ens ha servit per a conèixer a Kallifatides i la seva veu reflexiva,  crítica i sensible.
Podeu trobar aquest llibre en la nostra biblioteca i també en versió digital en https://biblioteca.ebiblio.cat.

divendres, 30 d’abril del 2021

NOVETATS SANT JORDI 2021


Sant Jordi és un dia per a voltar pel carrer, per veure llibres, comprar-ne si es pot, gaudir de l'ambient, de les roses, de la primavera, un dia que els amants dels llibres esperem amb ganes.

Passat uns dies, però, ja és hora de venir a la biblioteca a veure quines novetats tenim de les que vam veure passejant, i no vam poder comprar -el pressupost per llibres sempre és limitat, per gran que sigui.

I sí, ja tenim a la biblioteca algunes de les novetats:

Les que es van presentar a la biblioteca, per descomptat:

Gerard Quintana. L'home que va viure dues vegades.

Salvador Alsius. Com TV3 no hi ha(via) res.

Marc Artigau. Jo era el món.

Najat El Hachmi. Dilluns ens estimaran.

Xavier Bosch. La dona de la seva vida.


Però hi ha molts altres llibres per a descobrir.

Assenyalaré els que han cridat l'atenció a qui escriu aquest post, una visió parcial sense dubte.

Theodor Kallifatides, escriptor grec nascut l'any 1938, ha desenvolupat la seva carrera en Suècia. Aquest Sant Jordi ens ha deixat el seu llibre El asedio de Troya, una història que barreja l'ocupació nazi d'un petit poble grec durant la Segona Guerra Mundial amb el relat de la Guerra de Troia.

De l'Eduardo Mendoza hem rebut el darrer lliurament de la sèrie protagonitzada per Rufo Batalla. Després de El rey recibe i El negociado del yin y el yang, ara ens arriba Transbordo en Moscú. Estic segura que ens proporcionà estones de diversió i aventures, però també de reflexió, en la línia del que ens té acostumat aquest prestigiós autor.

També tenim a punt la darrera aventura del comissari Kostas Jaritos. Ética para inversores, de l'autor Petros Márkaris ens endinsarà en el cas de la mort d'un inversor àrab en Atenes, amb el rerefons dels problemes socials que assolen el nostre món.

Entre els més populars puc anomenar autores com ara l'Elisabet Benavent, amb el seu llibre El arte de engañar al karma o com la Julia Quinn, amb la novel·la romàntica que va donar peu a la primera temporada de la sèrie Bridgerton, El duque y yo. O la tercera part de la trilogia La Mansión, d'Anne Jacobs.

Podeu veure totes les novetats en aquest enllaç a la nostra biblioteca virtual. https://bibliotecavirtual.diba.cat/novetats

Un hi esperem a la biblioteca.



dimecres, 28 d’abril del 2021

YEWANDE OMOTOSO: LA VEÏNA DEL COSTAT


Yewande Omotoso és novel·lista, arquitecta i dissenyadora resident a Sud-àfrica, nascuda a Barbados i que va créixer a Nigèria. 

Aquesta biografia s'assembla a la de l'Hortensia, la protagonista del llibre que avui us presentem. Amb la seva veïna, la Marion conformen la història d'una relació complicada. El rerefons de tot és l'educació que totes dues han rebut i les circumstàncies de les seves vides. 

A hores d'ara de la vida, ja sabem que la llibertat individual és parcial. Elles no van triar ni la família, ni la raça, ni el moment històric del país en el qual van viure. I aquesta és la base de La veïna del costat, de la Yewande Omotoso. 

L'Hortensia va patir des de jove el racisme en l'Anglaterra de la segona meitat del segle XX. Així i tot va triomfar com a dissenyadora i es va casar amb un home blanc. Tots dos van marxar a Nigèria per raons laborals i ja jubilats es van traslladar a Sud-àfrica, un país llargament marcat per l'apartheid.

Un cop allà es van instal·lar en un elitista barri de Ciutat del Cap on van coincidir amb la Marion, d'ascendència lituana, arquitecta jubilada i personalitat destacada entre les dones del seu barri residencial. 

La relació entre les dones -una negra i una altra blanca- és d'autèntica animadversió.
A partir d'aquest fet, l'autora construeix una història plena de girs inesperats, d'ironia i de tendresa. És a estones divertida, a estones dura. Podríem dir que és molt cinematogràfica, amb episodis plens de càrrega emocional que fins i tot ens faran caure alguna llàgrima.

Temes com ara l'amor, el matrimoni, la maternitat, l'educació dels fills,  la relació amb els pare, etc. apareixen marcant la vida personal de dues dones triomfadores professionalment parlant. Com a teló de fons, el conflicte racial i l'enorme desigualtat d'un país que es va aprofitar durant molt de temps del població negra per afavorir a la minoria blanca que va venir d'Europa. 
Totes dues dones fan una reflexió sobre les seves respectives vides, mentre els lectors ens veiem immersos en el relat, passant pàgines ràpidament i gaudint d'alguns dels personatges secundaris.

Una lectura fàcil i instructiva. D'aquelles que ens fan descobrir nou vocabulari -en català- i a anar al google a buscar llocs i història.
I és que Àfrica ens resulta desconeguda i llunyana. Però la literatura, les emocions i els sentiments humans són universals.

 


divendres, 16 d’abril del 2021

NAJAT EL HACHMI: DILLUNS ENS ESTIMARAN

D'ençà que l'any 1944 es va atorgar el Premio Nadal, per primera vegada a Carmen Laforet per la seva obra Nada, han passat més de setanta anys.
Najat El Hachmi és la setzena dona que ha aconseguit aquest premi. Formen part d'aquesta exclusiva llista dones a les quals admirem molt, com ara Carmen Martín Gaite, Ana Maria Matute o més recentment Alicia Giménez Bartlett o Care Santos.

És per això, que a la Biblioteca ens hem sentit molt orgullosos de rebre a la Najat El Hachmi, la darrera guanyadora d'aquest premi de l'editorial Destino, per a obres inèdites en llengua castellana.

La presentació de la seva novel·la El lunes nos querrán -en català Dilluns ens estimaran- va tenir lloc el passat 15 d'abril a la Terrassa de la Biblioteca.
L'acte va ser presentat per la Mercè Parera, directora de la Biblioteca i va comptar amb la presència dels regidors de l'Ajuntament de Martorell, Andreu González i Elisabeth Plaza.

L'autora va parlar del procés de creació de la novel·la i va respondre a les preguntes dels presents.

A la Biblioteca ja hem llegit aquesta novel·la i us la podem recomanar amb tota sinceritat.
Es tracta d'un relat escrit en primera persona, que parla de l'amistat molt íntima entre dues noies d'origen magribí d'un poble pròxim a Barcelona.
Coneixem a les dues protagonistes quan aquestes tenen 17 i 20 anys respectivament,  i s'obren a la realitat que suposa establir relacions sentimentals en el si d'una comunitat molt estricta en les seves normes cap a les dones i a inserir-se laboralment. La Naïma i la seva amiga saben que la llibertat passa per la independència econòmica, però no és gens fàcil en una societat que situa a les dones amb el seu origen en unes feines determinades.
Durant el seu itinerari vital, les dues amigues viuen situacions relacionades amb els problemes d'alimentació, amb la maternitat, el matrimoni i el divorci, amb l'explotació laboral, amb l'habitatge, amb la conciliació laboral, la violència sexual... Problemes tots que formen part de la vida de pràcticament totes les dones. Elles, a més, han de lluitar contra la religió dels seus ancestres, que les situa en una posició molt subordinada dintre de la seva societat. També contra el racisme imperant en la societat en què viuen, que les considera mà d'obra barata o les valora pel seu exotisme, segons els casos.
La novel·la va creixent en matisos i en complexitat segons avança i arriba a les escenes més dures i cruels, fins a arribar a un final, que no us podem desvetllar.

Com a dones, ens ha agradat que es visibilitzi  la problemàtica de les dones musulmanes que viuen al nostre país. No són problemes diferents dels de la resta de les dones: són els mateixos més alguns de més.
Us hem de dir, que la Najat El Hachmi ens va dir que hi ha lectores musulmanes que li escriuen per dir-li com suavitza la realitat, que de vegades és molt més dramàtica del que apareix a les pàgines d'aquest relat. 

Des d'aquí donar les gràcies a la Najat El Hachmi, ja que ha estat un plaer tenir-la en la Biblioteca presentant aquest Dilluns ens estimaran.
Aquest llibre està a la vostra disposició pel préstec tant en llengua catalana com castellana, a la nostra biblioteca de Martorell.
També el podeu aconseguir a l'espai ebiblo de les Biblioteques Públiques de Catalunya.




dimecres, 7 d’abril del 2021

GAEL FAYE: UN PAÍS PETIT (CLUB DE LECTURA DE NIT)

Tornem de les vacances de Setmana Santa, i comencem l'abril, parlant de la darrera lectura del club de nit.

El llibre que es comentava era Un país petit, una història escrita per Gaël Faye i ambientada en el Bujumbura –capital de Burundi- dels anys noranta.

Molts de nosaltres ja sabíem que a aquella època els països de la zona dels Gran Llacs de l'Àfrica van patir massacres de caràcter ètnic. Així i tot, el llibre ens va sorprendre. Especialment pel contrast entre una primera part relativament agradable i la segona tan terrible.
Totes les lectores i el lector del grup vam estar d'acord en la gran sensibilitat amb què estan narrats uns fets tan esgarrifosos i tothom va valorar la lectura molt positivament.
La història ens presenta un adult que viu a França una vida prou còmoda, però que en un moment determinat vol tornar a la ciutat en la qual va viure la infantesa. A partir d'aquí entrem en una voràgine de records que ens porten a conèixer la plàcida vida d'uns nens privilegiats, fills d'empresaris francesos o belgues o de les elits locals, que es belluguen pel millor barri de la ciutat amb les seves entremaliadures.
I és que el llibre és, en primera instància, una història del pas de la infantesa a la vida adulta del protagonista, qui –en primer lloc- ha de superar la separació dels pares, una parella interracial que potser s'estima, però que té tot un món que els separa.
Tot el que anem coneixent –en episodis al fil dels seus records- són moments que han passat el filtre de la memòria del nen, la qual cosa els dota de gran tendresa i sensibilitat.
Coneixem la família de la mare, ruandesos exiliats a Burundi, a causa de la persecució que pateixen al seu país. Un viatge a un casament ens dóna l'oportunitat de conèixer una mica les condicions de vida de l'ètnia tutsi, en constant perill de mort per part de l'ètnia hutu.
En altres episodis, coneixerem com són els treballadors del pare, que ja no formen part de l'elit, o la infinita pobresa de la gent del camp.
Són, com va observar un lector, records aïllats que ens ajuden a entendre com era aquella societat en els seus diversos nivells.
Alguns d'aquests fets són enormement dramàtics i marquen el ritme de la novel·la.
Els esdeveniments es precipiten amb un cop d'estat i el posterior genocidi, la qual cosa dona lloc a moments molt impactants. Gaby -el protagonista- es fa home a cops de traumes.
Finalment el Gaby marxa a França, però la història no es tanca fins al seu retorn al petit país de la seva infantesa.

Tots els lectors vam valorar molt positivament aquesta lectura que ens ha acostat a una realitat incòmoda a la qual sovint tanquem els ulls. És per això, que des del club de lectura de nit de la Biblioteca, us recomanem la lectura d'aquest llibre imprescindible per a conèixer una mica més el gran continent africà.

El podeu trobar tant a la nostra biblioteca en castellà, Pequeño país, com en altres biblioteques de la nostra Xarxa de Biblioteques Municipals, en la seva traducció catalana.

dimecres, 31 de març del 2021

ROSA MONTERO: LA BUENA SUERTE

Acabem el mes de març amb una novel·la escrita per una dona.
Escriptora i periodista, Rosa Montero compta amb una llarga trajectòria literària -per no parlar de la periodística- des de la publicació de la seva primera novel·la, l'any 1979.

La buena suerte és el títol de la seva darrera publicació literària. En La buena suerte, seguim els passos de Pablo, un arquitecte d'èxit qui abandona la seva vida d'una manera inesperada per a comprar un habitatge que veu des del tren en un poble de Castella, descrit com dels més lletjos que s'han vist mai.
De mica en mica, Pablo Hernando va establint contactes en el poble i anem coneixent detalls de la seva vida anterior. La història es complica fins a convertir-se en un "thriller" amb l'aparició de personatges del passat i d'altres que es volen aprofitar.
Té un ritme de novel·la de misteri, amb secrets que anirem descobrint, però alhora té un seguit de reflexions que ens fan pensar en les circumstàncies de la vida i de com és de determinant la manera en què les afrontem.
És una novel·la relativament curta que es llegeix molt ràpidament, una mica maniqueista, amb mala gent i amb bona gent. Però és agradable, conté un  missatge positiu, no és gaire complicada i amb final feliç.
No podem explicar molt més, ja que la gràcia és trobar-se amb la sorpresa del que passa, anar coneixent a la protagonista femenina -un personatge immens- i també als secundaris que tenen més o menys pes.
És una lectura ideal per les vacances i la podeu trobar a la nostra biblioteca o bé a l'espai ebiblio, en format electrònic.
Amb La buena suerte, de Rosa Montero, us volem desitjar unes bones vacances i dir-vos que ens retrobem el pròxim dimecres 7 d'abril, si tot va bé.
Que tingueu molt bona sort!

divendres, 19 de març del 2021

SIDONIE-GABRIELLE COLETTE: COLETTE

Avui l'entrada al blog parlant de dones -estem al mes de març i hem volgut fer-ho així- va de cinema.

El cinema, aquell setè art que va arribar a finals del segle XIX i que ens va canviar la vida, culturalment parlant. I és que una pel·lícula és capaç d'ensenyar-nos tota una època o tota una vida en menys de dues hores.
És el cas de Colette (2018), del director britànic arrelat als Estats Units, Wash Westmoreland.

Protagonitzada per Keira Knighley, Colette ens ensenya la vida d'una dona lliure i inconformista, capaç d'allunyar-se de les convencions socials, Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954).
Coneguda simplement com a Colette, va conrear la novel·la, el guió, el periodisme i també va ser artista de revista i cabaret.
Casada per amor amb l'escriptor Henry Gauthie-Villars, de mica en mica, es va sentint defraudada per la vida una mica cràpula i per les infidelitats del marit.
A causa dels problemes econòmics i animada per Henry, Colette va començar a escriure i va crear un personatge, Claudine, a partir de les seves pròpies  experiències durant l'adolescència.
Les històries de Claudine van aconseguir un èxit aclaparador, però estaven signades per Henry, qui es portava no només els mèrits, sinó també els diners provinents dels drets d'autor.
La vida per a Colette va continuar per camins insòlits i  va començar a sentir-se atreta per altres dones i també va decidir ficar-se de ple en el món dels cabarets i de la revista.
Una dona ben singular, que havia nascut en el si d'una família de la França rural i que va arribar a ser un esperit lliure.
Les seves novel·les no són gaire valorades pels crítics, encara que tenen el mèrit de què per primera vegada incloïen vivències femenines en la literatura francesa.
La seva obra traduïda al català és El blat tendre, una novel·la d'iniciació d'una jove parella que s'enamora un estiu a la Bretanya.
Podeu trobar Colette, pel·lícula de l'any 2018, en la secció d'audiovisuals i el llibre amb les novel·les.
Descobrireu així la vida i l'obra d'una dona que es va avançar a la seva època.

dimecres, 17 de març del 2021

TXELL FEIXAS TORRAS: DONES VALENTES

Març és el mes en el qual se celebra el Dia Internacional de la Dona i per això a Martorell han tingut lloc unes quantes activitats relacionades amb aquest fet.
La Biblioteca de Martorell ha participat amb la programació d'una presentació d'un llibre molt adient. Es tracta del llibre Dones valentes, escrit per la periodista Txell Feixas, actual corresponsal a Beirut de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

L'entrevista va ser conduïda per les preguntes de l'advocada martorellenca Paula Garcia Solís i va comptar amb la presència de la Belén Leyva, regidora de l'Ajuntament de Martorell i també de la Mercè Parera, directora de la Biblioteca. Moltes gràcies a totes.
Podeu tornar a veure la presentació d'aquest llibre en aquest enllaç. 
Com veieu,  va ser una presentació plena de dones, en la qual les protagonistes absolutes van ser les dones valentes a les quals fa referència el títol del llibre.
Dones com la Khadija, a l'Afganistan, qui ens mostra que les dificultats d'una dona comencen al naixement, ja que parir una nena és quasi un acte revolucionari o la Melissa que ens ensenya el món de l'avortament clandestí al Líban. O com l'Alaa i altres nenes que han de treballar perillosament a una cruïlla de Beirut o com la Fatma, que ha de casar-se amb el seu violador per no quedar deshonrada ella i la seva família. Com la Majd, la Maya i la Nancy o la Gulan i la Lara.
Estem en un context en què la dona no és pràcticament res, no té drets, sinó obligacions, no té veu i les seves heroïcitats quotidianes són actes de supervivència. La Txell Feixas ens parla de com l'Islam -igual que les altres religions monoteistes, el cristianisme i el judaisme- dóna lloc a una societat patriarcal en la qual la dona és usada pràcticament com un objecte al servei dels homes.

És per això que quan l'editorial Ara Llibres li va deixar via lliure per a fer un llibre a partir de les cròniques de les quals parlava com a corresponsal a l'Orient Mitjà, no va dubtar en què "les històries que més l'havien colpit des de la seva arribada a Beirut eren els testimonis de dones. Històries que l'havien fet plorar i riure, de dones a les quals havia abraçat i malgrat tot havien estat elles qui havien acabat consolant-la. I es va adonar que potser la dona al món àrab no ara un tema gaire tractat en la bibliografia i que podria ser una oportunitat per a fer justícia a aquestes dones i dedicar una mica de temps a parlar d'elles".
De tot això va sorgir aquest llibre de cròniques de la vida quotidiana de les dones en el món àrab. Històries esfereïdores, molt dures però molt freqüents.
La Txell Feixas hi ha sabut transmetre magistralment i amb molta humanitat, tot allò que les dones li han explicat, potser perquè era la seva oportunitat de donar visibilitat a la seva vida, fer públic allò que és tan privat. I la Txell ha fet molt bé aquesta tasca i ens ha ajudat a posar nom propi a persones que protagonitzen històries que potser intuíem o coneixíem de passada, sense parar gaire atenció.
Històries dures que no han de coartar la nostra lluita diària pels drets de la nostra societat, perquè en Occident potser som unes privilegiades perquè anem uns passos per endavant, però encara queda molta feina per fer.
I com va dir la Txell Feixas durant la xerrada "cadascú des de la seva professió o posició en el món pot fer valenties quotidianes".
Si d'una cosa estem segures a la Biblioteca de Martorell, és que la Txell és una de les dones més valentes que hem conegut.

Podeu aconseguir el llibre a la nostra biblioteca i també a l'espai ebiblio. Si el voleu comprar, podeu fer-lo en qualsevol de les llibreries de Martorell.

divendres, 12 de març del 2021

ALMUDENA GRANDES: LA MADRE DE FRANKENSTEIN

L'any 2018 l'escriptora Almudena Grandes va rebre el Premi Nacional de Narrativa pel seu llibre Los Pacientes del doctor García i una de les coses que va remarcar és que era ella la novena dona que havia rebut aquest premi des d'any 1924. Només la novena en tants anys! 

No sabem si les seves novel·les són especialment feministes- que creiem que sí- encara que és cert que en elles apareixen dones contextualitzades en el seu temps amb papers protagonistes. Són dones que tenen coses a dir i que actuen, de vegades en contra del que marquen els valors socials, perquè el tema principal d'aquesta autora és la recuperació de la memòria històrica i donar veu als vençuts de la Guerra Civil, aquelles generacions que van haver de marxar o viure en repressió permanent.

Fins al 2007, la dona protagonitzava algunes de  les novel·les de l'Almudena Grandes, Las edades de Lulú (1989), Malena es un nombre de tango (1994), Modelos de mujer (1996)... van marcar un període literari de l'autora.

Però amb la publicació d'El corazón helado (2007), una novel·la grandiosa que considerem una de les millors novel·les escrites al voltant del tema de la Guerra Civil, alguna cosa va canviar en l'autora que va veure clar que havia de continuar en la línia de rescatar la memòria dels vençuts. 
I entre els vençuts està la dona, la dona pobre, la dona treballadora, especialment (encara que també la rica i de dretes va perdre qualsevol dret aconseguit).

Així doncs, partir del 2007, l'autora va decidir publicar una sèrie de llibres dedicats a la memòria històrica que va començar amb un nom de dona, Inés y la alegría (2010), va seguir amb El lector de Julio Verne (2012), una novel·la especialment bella, i a la tercera va tornar amb una altra dona en Les tres bodas de Manolita (2014). D'aquí vam passar a Los pacientes del doctor García (2017) , fins arribar al darrer lliurament -que no és el darrer de la sèrie- La madre de Frankenstein (2020).

És La madre de Frankenstein, una història ambientada en el Madrid dels anys cinquanta. El protagonista és un psiquiatre acabat d'arribar de Suïssa, que comença a treballar i a experimentar amb un nou tractament a un centre de salut mental per a dones, d'aquella Espanya paupèrrima i endarrerida. Allà coneix a Aurora Rodríguez Carballeira, una parricida famosa per haver donat mort a la seva filla anys enrere, i comença una relació amb una de les auxiliars. De mica en mica, anirem descobrint la història dels protagonistes, la d'ella marcada per l'absència de la mare i la d'ell per l'exili a Suïssa, i també els fets que van portar a Aurora Rodríguez a Ciempozuelos. L'ombra de la Guerra Civil encara és viva i aquella Espanya no permet segons quin tipus de relacions entre home i dona i tampoc accepta comportaments que s'aparten de la norma establerta. Com sempre, la prosa d'Almudena Grandes és clara i àgil i ens endinsa en un món tant apassionant com fosc i angoixant. Un món en què les persones -especialment si eren dones o si tenien idees progressistes- no tenien espai.
Tenim uns quants llibres de l'Almudena Grandes a la nostra biblioteca i també podeu aconseguir-los en l'espai ebiblio.
Us l'aconsellem! 

divendres, 5 de març del 2021

NURIA VARELA MENÉNDEZ: FEMINISMO 4.0 LA CUARTA OLA

Amb la pandèmia com a teló de fons, hem arribat al mes de març, el mes que comença la primavera, el mes en què es commemora el Dia Internacional de la Dona, reconegut per l'ONU, i aprofitat pels diferents col·lectius feministes per a la reivindicació de moltes coses que encara queden per aconseguir en matèria d'igualtat.

Volem iniciar la commemoració del Dia de la Dona, aquest any en el qual no podrem sortir al carrer, parlant una mica d'història del feminisme.
Durant tot el mes, a més, dedicarem la nostra tasca a les xarxes socials a donar entrada a veus femenines, a autores que conreen les diferents disciplines científiques o artístiques.

Avui volem fer-nos ressò de l'obra de la Núria Varela, periodista i escriptora, Directora General d'Igualtat del Govern d'Astúries.

Si en el 2013 va publicar el llibre Feminismo para principiantes , imprescindible en un moment en què encara escassejaven els llibres de divulgació feminista, quinze anys més tard repeteix amb Feminismo 4.0 : La cuarta ola, del qual avui us volem parlar.

Aquest darrer llibre ens explica el que representa la veu de les dones avui dia, explora en quines són les raons per les quals el feminisme ha crescut i que és exactament allò que es reivindica de diverses maneres cada 8 de març.

En una primera part es contextualitza el tema parlant dels inicis de feminisme, paraula que apareix per primer cop a França l'any 1871. Abans, però, amb la Revolució Francesa ja havia nascut un moviment que va donar lloc a la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, a càrrec d'Olympe de Gougues, l'any 1791, la publicació del qual va ser fatal per l'autora, que va acabar a la guillotina, per tan excèntriques idees.


Des de la Declaració de Seneca Falls, text fundacional del feminisme nordamericà de l'any 1848 fins a la publicació per part de Simone de Beauvoir de llibre El segon sexe, es va viure una segona onada de feminisme, la qual sortosament va aconseguir el sufragi universal femení als països més avançats.

La tercera onada naixerà amb el llibre Mística de la feminidad de Betty Friedan (1963).

A partir dels anys vuitanta el feminisme va canviar radicalment. Es van donar la volta a molts conceptes i es va arribar a la conclusió de què el gènere és una mera construcció social i que a la nostra societat es considera que la relació normal és l'heterosexual (heteronormativitat).
També es van donar les bases per la interseccionalitat, ja que van aparèixer altres tipus de feminisme com ara el Chicano, el de la ïndia o el feminisme negre.
Paral·lelament comencen a desenvolupar-se les teories avui anomenades Queer, paraula que inclou a grups marginals exclosos del terme gay, que -segons deien- només definia a l'homosexual masculí i burgès.

I així arribem a la quarta onada. La Núria Varela l'analitza a fons i ens explica com a partir del 2010 les places s'omplen per diverses raons -la Primavera àrab, manifestacions estudiantils a Xile, 15M en Espanya, Occupy Wall Street, als Estats Units, Se non ora quando?, en Itàlia, etc.-- i allà està el feminisme. Fins a arribar al 8 de març de 2018, dia en el qual les dones aturen el món.

Aquesta onada arriba perquè el feminisme ha fet una revisió interior i ha assumit la diversitat de les dones.
Perquè les dones del món estan cansades i fartes, i s'aixequen contra moviments involucionistes que coarten els seus drets. També estan tipes de les polítiques neoliberals que han convertit la sexualitat femenina i la capacitat de procreació de la dona en un gran negoci.
El neoliberalisme és misogin i és causa de la feminització de la pobresa, de la bretxa salarial, dels treballs precaris, de l'economia submergida, del creixement exponencial de la tracta i la prostitució, de la compra o lloguer de ventres i de nens i nenes.

La quarta onada coincideix, a més, amb una revolució tecnològica que està transformant l'ordre mundial, la de la societat de la informació, de la mateixa manera que les altres onades van coincidir amb altres períodes de transformació.

El feminisme ha arribat a convertir-se en un fenomen de masses, en un moviment interseccional, que està definit per la tecnologia, que és intergeneracional i que és capaç d'impugnar els models polítics actuals pel seu dèficit de legitimitat.

Si voleu saber molt més de tot això que us hem dit en aquest resum, heu de passar per la biblioteca i recollir el llibre de Núria Varela, Feminismo 4.0 : La cuarta ola.

dimecres, 24 de febrer del 2021

IRENE VALLEJO: EL INFINITO EN UN JUNCO

Al Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana apareix la paraula Jonc [1252; del ll. jŭncus, íd.] en una de les seves accepcions, com a gènere de plantes herbàcies de la família de les juncàcies (Juncus sp), hidròfiles, sovint rizomatoses, de fulles amb bases embeinadores i de limbe cilíndric.

Allò que en principi és un terme merament botànic, de forma inesperada es converteix en molt més que això, ja que l'autora Irene Vallejo troba en el jonc l'inici simbòlic de la nostra Civilització.
Avui dia llegim i comprem llibres amb molta facilitat i se n'editen una gran quantitat cada dia. El llibre té un prestigi inqüestionable. Sense dubte es troba en el centre de la nostra cultura. De fet, la nostra història humana neix precisament amb la paraula escrita.

És a l'Antiguitat clàssica quan s'assenten les bases de la cultura escrita que ha arribat fins als nostres dies. D'aquí que Irene Vallejo comenci el seu llibre El infinito en un junco (traduït al català com a L'infinit dins d'un jonc) en el segle III a. de C. en una biblioteca d'Alexandria en plena expansió.

És intenció de l'autora arribar a establir l'origen dels llibres, saber quines són les històries dels esforços tant per multiplicar-los com per aniquilar-los, conèixer que es va perdre pel camí i perquè uns quants s'han convertit en clàssics.
El jonc, la planta amb tiges rectes, llargues i flexibles, és el material del papir, la troballa que es va implementar a tot el món conegut pels antics egipcis com a suport de l'escriptura.
Des dels primitius papirs que s'enrotllaven i s'havien de llegir amb grans dificultats, el llibre ha evolucionat fins a arribar a ser el que és.
En un altre sentit, és normal en l'actualitat parlar del cànon literari, paraula -cànon- que casualment també deriva del jonc, en aquest cas dit en llengües semítiques.

I a tot això es refereix, Irene Vallejo durant les més de 400 pàgines d'aquest llibre.
Pàgines que es devoren com la millor de les novel·les. Pàgines d'històries, d'anècdotes, de referències culturals que van i vénen, i que arriben als nostres dies en forma de cinema,de literatura, d'art.
Pàgines que giren al voltant dels llibres -aquests objectes que han servit per transmetre el coneixement humà- i de les Biblioteques -els llocs que l'han fet accessibles a tothom.
Els trobem a Grècia amb tot la seva esplendor, els havíem vist a Mesopotàmia de manera limitada, amb les primeres tauletes de fang amb escriptura cuneïforme i els seguirem a través de la Roma Imperial, la qual va fer una còpia de tot allò que havia sobresortit a la cultura grega.
Els llibres van viure moments perillosos, èpoques fosques, de repressió, de censura, de crema, però han aconseguit sobreviure gràcies a persones singulars, gràcies a institucions com ara les Biblioteques i gràcies a la força que porten a dintre seu. La força que els hi dóna la paraula escrita amb la possibilitat de transmetre idees i coneixements de generació en generació.
És aquest un llibre d'història alhora que d'històries.
Perquè l'autora passa de tema en tema amb agilitat i aborda els temes més erudits amb una senzillesa que els fa propers. Sèneca, Plató o Alexandre Magne es converteixen en persones tan humanes com nosaltres i les seves motivacions se'ns fan intel·ligibles.
Hi ha multitud de comparacions amb l'actualitat que ens serviran per a entendre una realitat tan llunyana i que ens farà entendre que en sis mil anys d'història no hem canviat tant.

No deixeu de llegir aquest llibre que us parlarà d'històries infinites, us fascinarà i que es pot arribar a convertir en la vostra referència cultural.  El podeu trobar a la nostra biblioteca en la seva versió de paper i a l'espai ebiblio en digital. 

divendres, 5 de febrer del 2021

SANDRA SABATÉS Y ANA JUAN: PELEA COMO UNA CHICA

D'ençà que tenim memòria històrica, les diferents societats han estat dominades pels homes, de manera que les dones quedaven relegades a l'espai privat. Això ha donat lloc a l'absència de dones com a protagonistes de la història, de la cultura o de la ciència.

Són pocs els noms de dones escriptores, pintores, exploradores, científiques, etc., segurament perquè no eren gaires -tot apuntava al fet que el paper de la dona era fer-se càrrec de la família i els fills- però també perquè molt sovint es va silenciar l'existència d'aquestes dones que d'alguna manera trencaven els esquemes convencionals i ningú volia que fossin un exemple a seguir.

Virgínia Woolf, en el seu llibre Una habitació pròpia, recrea la història fictícia d'una hipotètica germana de Shakespeare. Com és possible que una dona del segle XVI o XVII hagués tingut ocasió d'aprendre lògica o gramàtica? Com podria llegir sense que li manaren ajudar en les feines de casa? Era difícil certament que cap dona destaqués en cap disciplina no considerada femenina.

Per sort, des de fa temps s'ha aconseguit en la nostra societat arribar a la igualtat davant la llei d'homes i dones, però encara avui anem justs de referents femenins.

En aquest sentit han començat a publicar-se des de fa temps llibres que busquen destacar el paper de dones que van fer grans coses durant la història -especialment en contra del masclisme imperant-  i el nom de les quals no volem que caigui en l'oblit.
Aquest és precisament el sentit del llibre de Sandra Sabatés i Ana Juan (il·lustradora), editat per Planeta, que porta el títol de Pelea como una chica.

Es tracta de diferents històries de dones, de dones valentes que es van rebel·lar contra el sistema patriarcal i que van ser capaces d'alçar la seva veu, per sort per a totes nosaltres, per tal de lluitar en favor dels drets de les dones.

Va ser al segle XIX, quan algunes dones espanyoles van dir prou. La seva incorporació al mercat laboral no s'havia produït en la mesura i manera que hagués estat desitjable i el pes de l'Església catòlica havia marcat la separació de rols més convencional. Fins i tot, hi havia corrents en aquell moment que parlaven de la inferioritat biològica i intel·lectual de la dona.

Dones com ara Concepció Arenal, Emilia Pardo Bazán, Rosalia de Castro. Algunes són molt conegudes avui dia. D'altres potser no tant.

Entre les catalanes assenyalar Teresa Claramunt, una dona amb consciència de classe i gènere que va lluitar la situació de les dones obreres, en particular. En la indústria tèxtil la vida en el taller era inhumana i dones i nens eren explotats sense compassió. Les dones cobraven la meitat que els seus companys homes. L'any 1892 va ser fundadora juntament amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo Soler la primera societat feminista de Barcelona.

Nascuda a Malgrat de Mar, Zenobia Camprubí va marxar amb la seva mare a Nova York a on va passar l'adolescència. Quan va tornar a Espanya era el prototip de dona americana emprenedora, intel·lectual i liberal. Fins que va conèixer al poeta Juan Ramón Jiménez i va passar a ser la seva prioritat. Li feia de secretària i l'atenia quan tenia una crisi neuròtica. Va fundar el Lyceum amb Maria de Maeztu i Victòria Kent. Quan va esclatar la guerra civil el poeta va voler marxar d'Espanya i ella va viure un exili indesitjat.

Per acabar, i ja nascuda al segle l'activista feminista Lidia Falcón, una dona del segle XX. Va sobreviure a la postguerra en una família únicament formada per dones, feministes i republicanes. Malgrat ser mare molt jove va poder estudiar Dret i Periodisme i va dedicar la seva vida a defensar els drets de les dones i a l'activisme polític per tal d'aconseguir una igualtat real, la qual no va arribar en l'àmbit jurídic fins a l'any 1978 i a partir encara quedava -i queda- molta feina per fer.

Des de la Biblioteca el nostre homenatge a les dones que van trencar esquemes i que ens van ajudar a aconseguir drets indispensables. Per això us animem a conèixer aquestes petites biografies, les quals també podeu trobar a l'espai ebiblio Catalunya.



dimecres, 3 de febrer del 2021

LILIANA ARROYO MOLINER: TU NO ETS LA TEVA SELFIE

Avui us recomanem un llibre que és una reflexió entorn del que suposa la nostra presència en xarxes socials.
El llibre es diu Tu no ets la teva selfie: 9 secrets digitals que tothom viu i ningú explica. L'autora és Liliana Arroyo Moliner i està editat per Pagès editors.

Ens agraden les noves tecnologies i considerem que són molt útils. De fet, hi ha coses que ja no sabem fer sense elles, però sempre està bé reflexionar sobre el que representen i la implicació que tenen a la nostra vida i a la de la nostra societat.

Aquest llibre va d'explorar el que hi ha darrere de diferents situacions que es viuen a les xarxes socials. Per exemple, les selfies d'alguna manera ens retraten. Volem dir al món com som, intentem ser originals, però la veritat és que en funció del sexe o la nacionalitat fem les coses de manera prou similar. A més, l'autora ens porta més enllà i ens parla del concepte extimitat (en oposició a intimitat) i ens fa reflexionar sobre la pèrdua de privacitat que a més suposa la mercantilització de nosaltres mateixos.

El postureig no és més que donar una imatge de felicitat. El postureig ens converteix en petites celebritats o això pensem. La veritat és que hi ha professionals del postureig, que reben el nom d'influencers. Avui dia hi ha molts joves que voldrien guanyar-se la vida d'aquesta manera. Els nois voldrien ser youtubers i les noies instagrammers

Si vivim mirant la felicitat dels habitants de les xarxes, pot ser  fàcil caure en l'enveja. No només es viu en la comparació constant, sinó que sentim que sempre ens estem perdent alguna cosa, una festa, un concert, un viatge, a això li diuen FOMO. A què mai havíeu sentit aquestes sigles?

Si dolent és sentir enveja, no és gaire millor ser envejat. L'odi i la ira formen part del món de les xarxes socials, normalment contra dones, persones del col·lectiu Lgtbi, persones de races diferents, etc. De fet, és igual que en la vida, però sense els filtres que ens dóna la presència física. A les xarxes es diuen coses que mai no es dirien cara a cara.

Ah!, però a les xarxes també es poden iniciar contactes amb finalitat sentimental o sexual, la qual cosa només seria dolent si caiguéssim o fóssim víctimes de l'assetjament o d'alguna revenja pornogràfica, problemes autèntics i molt greus en aquesta època. En elles també podem compartir videojocs, i sembla que gran part de la població ja no tan jove, s'hi dedica. També es fa ressò de projectes molt positius, com ara la lluita contra la violència de gènere o contra el canvi climàtic.

Les xarxes s'alimenten de likes i moltes persones cauen en el parany de voler més i més. Les xarxes són un escenari, en elles tot es pot comprar, fins i tot els m'agrada i els seguidors, també els comentaris positius, fins i tot pots convertir-se en el restaurant més valorat de la teva ciutat, sense tenir restaurant.

És per això que va sorgint tendències contràries com ara el minimalisme digital, l'eslògan del qual és "estima les persones i utilitza els objectes (al revés no funciona)".

Entre els no minimalistes -però- s'estima que hi ha persones que toquen el mòbil 2500 vegades al dia, o 150 vegades cada hora. Potser és una addicció, igual que al tabac o a l'alcohol i així s'hauria de considerar. El que és segur és que ens ajuda a procrastinar, és a dir, a deixar coses per més tard.

Una molt bona cosa d'aquest llibre són les referències bibliogràfiques que ens portaran a lectures o documentals d'allò més interessants i que podeu trobar al final. Això ens diu a més, que l'autora està molt ben documentada i ha treballat de valent.

Us el recomanem, perquè ens ha agradat molt, és fàcil de llegir i perquè com diu a la contraportada "aquesta és una invitació a comprendre, per deconstruir i qüestionar", i això ens agrada molt.
Ah! I també el podeu trobar en versió digital a l'espai ebiblio Catalunya.

dissabte, 30 de gener del 2021

MARTA ORRIOLS: DOLÇA INTRODUCCIÓ AL CAOS


Aquesta setmana hem comptat amb la presència virtual a la Biblioteca de Martorell, de la Marta Orriols qui ens va presentar el seu darrer llibre -a través del canal martorelldigital.cat- Dolça introducció al caos, publicat per edicions del Periscopi.
L'acte va ser presentat per l'Isaac Feyné i va comptar també amb la presència del regidor de cultura de l'Ajuntament de Martorell, l'Andreu González i de la Tècnica de cultura, Josefina Canals.

Marta Orriols Balaguer és una escriptora nascuda a Sabadell, llicenciada en història de l'art, a més va estudiar guió cinematogràfic i escriptura creativa.
Actualment col·labora amb diversos mitjans de comunicació culturals, com Catorze.cat i a Núvol.
El 2016 va publicar la seva primera novel·la, Anatomia de les distàncies curtes. Va guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana de l'any 2018, per la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes.

Durant la xerrada, la Marta ens ha desvetllat unes quantes coses sobre el seu món literari.
El fet d'haver aconseguit un inesperat èxit amb la novel·la anterior, Aprendre a parlar amb les plantes (que està a punt de ser traduïda a tretze llengües), la va portar a abordar aquesta amb una certa pressió sobre estar a l'altura. També ens ha explicat la manera en que construeix les seves narracions a partir de personatges que la inspiren, o que -fins i tots- hi ha lectures que li provoquen unes enormes ganes d'escriure.

Quant a Dolça introducció al caos, ens ha dit que, en principi, el que volia era experimentar amb la veu narrativa del personatge masculí, però aviat va veure la necessitat d'un contrapunt que donés veu a l'altra versió de la història.
Així va néixer una novel·la estructurada en quatre parts, i a dues veus, que arrenca de la necessitat de parlar de diversos temes que inquieten a l'autora, com ara, el pas sense retorn cap a l'edat madura o bé la crisi global que ens envolta.
És una novel·la sobre les decisions o les no decisions, sobre les relacions de parella en una època en la qual sembla més fàcil tenir sexe que relacions més compromeses emocionalment.
La Marta Orriols explora personatges que es busquen a si mateixos, que volen ser autèntics i, per això, li agrada posar-los a soles amb els seus pensaments, a la recerca del que són en realitat.
No estem davant d'una novel·la de bon i dolents, cada personatge té les seves raons i el que trobem és un llarg diàleg entre ells.
Per una part, trobem un personatge masculí que fuig dels clixés clàssics de la masculinitat, una persona real, fràgil, amb dubtes i pors. El personatge femení, en canvi, és una dona molt segura d'ella mateixa. Però tots dos són persones perdudes, a les quals el context no els afavoreix gaire. Són persones contemporànies, amb contradiccions i amb problemes actuals.

No hem d'explicar més, només donar les gràcies a la Marta Orriols per la seva presència i a l'Isaac Feyné pel profitós diàleg que va plantejar amb l'autora. 
Gràcies també a l'Andreu González i a la Josefina Canals.
Gràcies a aquesta conversa hem pogut conèixer una mica del que hi ha darrere del llibre Dolça introducció al caos. Un llibre, la lectura del qual us recomanem amb moltes ganes.

El podeu aconseguir a la biblioteca de Martorell i a l'espai ebiblio de les biblioteques de Catalunya. També el podeu comprar a qualsevol de les llibreries de Martorell.

dimecres, 27 de gener del 2021

VIVIAN GORNICK: MIRARSE DE FRENTE

Vivian Gornick és una novaiorquesa nascuda l'any 1935. És periodista, escriptora i activista feminista, una de les principals veus del feminisme a la dècada dels setanta.

Vincles ferotges és el seu llibre més emblemàtic, però ens ha arribat a la biblioteca un altre, Mirarse de frente, que és el que avui us volem recomanar.

No és exactament una novel·la, sinó una sèrie - no gaire llarga- d'històries biogràfiques molt fàcils de llegir, plenes d'humor i de sensibilitat. Són la mirada d'una autora molt lúcida al seu entorn immediat durant molts anys de la seva vida.

L'escrit original data de 1996, quan l'autora havia passat els seixanta anys i podia mirar la seva vida amb la perspectiva que dóna el temps i amb la saviesa que dóna l'experiència.

Es tracta d'un recull de set relats curts, en els que amb molta agudesa, agilitat i humanitat, l'autora és capaç de narrar-nos fragments de les seves experiències, analitzant, reflexionant i posant l'èmfasi en les relacions humanes.
Són relats en primera persona, és cert, i la seva mirada és molt íntima i personal, però això no impedeix que les seves reflexions siguin universals.
Tothom podem entendre a aquella dona que es va separar després d'una relació d'anys i va tenir un espai tranquil i solitari i tots ens podem posar en el lloc de qui camina per la seva ciutat i observa a la gent, com es belluguen, com vesteixen, i fins i tot com parlen, en fragments de converses que arriben a les orelles de manera casual.

Comença l'autora explicant-nos com va arribar al moviment feminista de forma fortuïta, quan li van encarregar fer un reportatge sobre el tema, i com d'identificada amb el moviment es va arribar a sentir. La "sororitat" (paraula que ella no fa servir) li omplia la vida. Més endavant les coses canviarien.
També coneixerem a la jove Vivian, quan només tenia divuit anys i devia treballar per guanyar-se la vida com a cambrera en diferents hotels. Va ser en aquell moment quan va prendre consciència de la desigualtat social.
En un altre relat la trobarem treballant com a professora en diferents universitats lluny de Nova York i explicant-nos com eren de diferents les actituds dels diferents equips amb els quals es va relacionar. Alguns l'acollien amb entusiasme i d'altres no li feien gaire cas. El seu leitmotiv a la vida era relacionar-se amb les persones, d'una manera fluida i càlida, amb el màxim d'hores de xerrada enriquidora amb persones compatibles, la qual cosa no sempre era possible.

El fet de viure sola, el fet d'escriure cartes o fer trucades, anar de vacances amb alguna amiga són només alguns dels petits actes quotidians que serveixen a la nostra autora per a reflexionar sobre el fet de viure i de conviure.
El colofó final és la vida en la ciutat de Nova York, un lloc on ningú pot sentir-se sol, o potser si, doncs ofereix als espectadors més desperts, la possibilitat de veure autèntic teatre, infinites relacions humanes normals i corrents, però diferents de les d'un mateix.

Vivian Gornick es va esforçar durant anys per aconseguir independència i amor, i la ciutat de Nova York va estar allí com a teló de fons de tota una vida. Era el lloc en el qual va néixer i allà on es trobava al seu element.

Podeu trobar aquest llibre en la nostra biblioteca i gaudir de la prosa de Vivian Gornick.