divendres, 20 de novembre de 2020

JOSÉ MAURO DE VASCONCELOS: LA MEVA PLANTA DE TARONJA LLIMA


La reunió mensual del club de lectura de nit no va ser una reunió convencional, ja que vam canviar la calidesa de la biblioteca per la fredor de la comunicació per videoconferència. Però era l'única opció possible per trobar-nos. Ja s'havia practicat aquesta modalitat durant el confinament de març i pensem que durant uns quants mesos s'hi haurà de continuar així.

L'objectiu de la trobada va ser comentar el llibre La meva planta de taronja llima, un relat escrit l'any 1968 pel brasiler José Mauro de Vasconcelos. Es tracta d'una narració basada en la infantesa de l'autor, als anys vint del segle XX, en una família pobre de Rio de Janeiro.

Sense dubte, és una història esfereïdora que ha arribat al cor de tots els lectors i lectores. La mirada tendra de l'infant ens acompanya a través de la sòrdida realitat dels seus cinc anys i ens recorda que estem en un món ple de temes per resoldre.

És aquest un llibre de lectura obligada en moltes escoles d'Amèrica Llatina, a causa dels valors que apareixen en ella i el coneixement d'una realitat tan dura com la que patia el petit Zézé.

Cadascú dels lectors ha posat èmfasi en un determinat aspecte del relat: la creativitat de Zezé, la seva vulnerabilitat, el seu abandonament. Tots hem patit amb la seva desventura, més d'una lectora ha plorat o ha vist reconegut nens de la seva realitat docent en l'actualitat.

Això vol dir que el relat toca temes universals presents avui en dia: la necessitat d'afecte dels éssers humans, especialment durant la infantesa, les grans desigualtats socials, la incomprensió, el maltractament, la il·lusió dels infants o aquest creixement precoç que en realitat és una infantesa perduda.

Ens va agradar especialment la qualitat humana d'alguns dels personatges: l'oncle, la germana Glòria o el Portuguès, pilars de l'autoestima del petit Zezé.
Però sense dubte destaca la primera persona del petit narrador qui ens deixa clar que és un entremaliat sense remei i d'alguna manera es mereix el maltractament que rep. També ens ensenya com es "busca la vida" per tenir content al seu pare, sense aconseguir-ho del tot, i com aboca tota la seva sensibilitat i la seva decepció en un petit arbust, al qual dota de personalitat humana i el converteix en confident de les seves penes i alegries.

A alguns ens va tranquil·litzar saber que la història havia tingut un final feliç fora de la novel·la, ja que el nen que volia ser poeta va arribar a ser el mateix escriptor. Quant al final de la novel·la, tan dramàtic i obert, ens va deixar el cor trencat.

Parlem de les possibilitats que té un nen d'avui de tirar endavant en condicions tan adverses i no deixem de patir per la gran dificultat que alguns només podem intuir i d'altres coneixen de primera mà a causa de la seva activitat professional. Han passat anys, estem en l'anomenat "primer món" i encara no s'han superat temes tan bàsics. Coincideix a més, que avui 20 de novembre és el Dia Universal de la Infància. No podia ser més pertinent el llibre.

Hem trobat a la biblioteca un altre relat de l'autor en el qual retrobem a Zezé amb onze anys, ara la ciutat de Natal, acollit per una família. Es titula Vamos a calentar el sol i en ell trobem a un Zezé molt  aplicat que només pensa a estudiar per a tirar endavant la seva família.

Una vegada més, malgrat els condicionaments tècnics, hem  gaudit de trobar-nos per parlar de les bones lectures que anem descobrint al Club de lectura de nit.

Cap comentari:

Publica un comentari