Ens reunim per comentar la lectura La dama de las camelias, una proposta de la Isabel.

En general, a tothom li ha agradat el llibre.
Es posa èmfasi en la crítica social que fa l’obra en posar de relleu la hipocresia imperant en la societat, alhora que es valora el respecte amb que l’autor tracta en tot moment la figura de la “cortesana”, i la subtilesa de la narració.
Ha cridat l’atenció la bondat de la protagonista, encara que se li critica la seva falta de sentit comú en la seva manera de viure -cara i capritxosa-, mentre que l’Armand és considerat una mica pusil•lànime, encara que un enamorat gelós.
Es comenta el possible caràcter autobiogràfic de la historia, i l’existència de personatges de la vida social de l’època que podrien amagar-se darrera la inicial del seu nom.
Ha estat una lectura molt dramàtica no tant pel final del llibre, que coneixem des del principi, sinó pel patiment físic i moral que va viure la protagonista.
Una persona comenta que se li ha fet una mica pesada la manera de construir les frases que fa l’autor, tan diferent a la manera d’escriure moderna. I una altra reconeix que li ha agradat molt el llibre malgrat que a priori no tenia grans expectatives.

Tothom valora molt positivament que la tria de lectures sigui rotativa. És una manera de conèixer estils diferents a l’habitual de cada persona.


Posem nota al llibre amb el següent resultat:

7 8 7 8 7 8 8

7.5 de mitjana.

La Feli proposa la propera lectura, el llibre El filo de la navaja, de l’autor William Somerset Maugham, el qual haurem de comentar el proper dia 10 de març.

Gener comença amb la lectura de tot un premi Nobel, Mario Vargos Llosa i el seu emblemàtic llibre La ciudad y los perros.

Tothom va reconèixer que el fet que el relat no sigui lineal en el temps –hi ha una trama central però s’hi intercalen episodis cronològicament anteriors-, que hi hagi diversos narradors des de diverses perspectives, que es vagin fent servir indistintament els noms i els sobrenoms dels personatges, i que s’utilitzi un llenguatge entenem que genuïnament peruà, suposen una notable dificultat per a fer passar les primeres 100 pàgines del llibre. De fet, això ha provocat que diverses lectores no hagin passat d’aquest punt.
Les que van fer l’esforç de tirar endavant han acabat descobrint una obra on l’escriptor reflexa la societat peruana dels anys 50 i critica els seus prejudicis racials (“el negro”, “el blanquito”, “los cholos”), de classe (“los miraflorinos”, “los serranos”) i el seu masclisme (es presenten les infidelitats dels marits i l’agressió física i psicològica a les dones com a pràctiques quotidianes, i l’homosexualitat com un comportament de degenerats).
Es va destacar la crueltat dels passatges on es descriu el tracte denigrant que pateixen els cadets del col·legi amb disciplina militar on s’ambienta la novel·la (per a començar només cal pensar que l’apel·latiu que es fa servir per a designar els alumnes dels graus inferiors és “perros”) i la repugnància que provoquen les múltiples referències a les suposades pràctiques sexuals bestialistes que van mantenint alguns cadets amb els animals amb els quals conviuen (“la vicuña”, les gallines i la gossa “Malpapeada”).
L’Ester, que ha visitat Lima en diverses ocasions, ens va confirmar que els escenaris on transcorren les diverses trames i les diferents regions peruanes a les quals es fa referència en un punt o altre de la novel·la són tots reals. I la Feli, que havia vist una entrevista televisada a l’escriptor, ens va explicar que l’obra té molts aspectes autobiogràfics (Vargas Llosa va estudiar dos anys al Col·legi Militar Leoncio Prado, l’aparició del pare a la vida d’un dels personatges quan aquest ja té 7 anys és una vivència personal de l’autor, la seva adolescència va transcórrer al barri de Miraflores de Lima, com la d’Alberto “El Poeta”, etc).
També es va comentar que curiosament qui acaba resultant l’heroi de la novel·la és el personatge que sobreviu fent de lladregot en la seva adolescència i que s'erigeix com a líder dels matons de la seva promoció al col·legi militar, i no el teniente Gamboa, únic militar que es comporta en tot moment seguint els principis ètics.
Un dels aspectes en els quals no va haver-hi unanimitat a la tertúlia va ser si el dubte sobre la causa de la mort d’un dels cadets queda clarament esvaït o no; cal arribar fins a l’epíleg del llibre per a tenir parer propi al respecte.
Qui hem acabat el llibre el valorem molt positivament.

El dijous 11 va tenir lloc la trobada del club de lectura del mes de novembre. 11 assistents, moltes empalmant després de la sessió amb l’escriptor Eduard Márquez, que les havia deixat gratament satisfetes.

• A la platja de Chesil, d'en Ian McEwan
  
  La primera qüestió que es va posar sobre la taula va ser si totes les lectores havien albirat una intenció en l’autor de fer-nos relacionar l’actitud de la Florence davant del sexe amb uns possibles abusos per part del seu pare; després de rellegir dos fragments de la novel·la en veu alta -aquell en el qual la jove fa referència als viatges en vaixell que feia amb el seu pare quan tenia 12 anys, i aquell altre en el qual explica les sensacions contraposades que experimenta en abraçar-lo-, la majoria va admetre que la intenció de com a mínim sembrar el dubte sembla ser-hi.
  
  Es van destacar els diversos trets del caràcter britànic que l’escriptor reflecteix en aquesta obra: la hipocresia -que té el seu moment àlgid en les pàgines on es rememora la primera vegada que la protagonista visita la casa del seu promès-, o la repressió de l’expressió de les emocions.
  
  En aquest sentit, va sorgir un petit debat sobre les diferents interpretacions a que havia donat lloc la reacció d’aquell bon amic de l’advertí que el deixa de parlar per sempre més després que ell s’esbatussi amb uns brètols que, en creuar-se pel carrer, s’havien rigut del seu amic: li retira l’amistat perquè sent que amb aquesta reacció l'Edward l'ha fet quedar en ridícul? O ho fa perquè troba que una persona que no és capaç de reprimir les seves emocions -en aquest cas, la ira- no és digne de ser el seu amic?
  
  Durant la tertúlia, algú va comentar que l’estil d'aquesta novel·la li havia recordat al de l'autor austríac Stefan Zweig -pel ritme lent, i el caràcter encarcarat- i d'altres van aprofitar per a recomanar una altra obra d'en Ian McEwan: Expiació (Atonement).
  
  La votació mitjana va ser d'un 7.

Dijous va tenir lloc la reunió del Club de lectura del mes d’octubre. En aquesta ocasió ens vam aplegar 9 lectores, que vam poder instal·lar-nos a la biblioteca.

Només 5 de les assistents havien pogut acabar de llegir tot el llibre, així és que vam decidir deixar el càlcul de la mitjana de les votacions per a la propera reunió (per tal de poder tenir en compte la puntuació de les persones que tenen intenció d’acabar-lo de llegir).

Abans de començar la tertúlia, vam escoltar l’entrevista que el periodista Jordi Basté havia fet a l’autor del llibre el novembre del 2009 dins del programa matinal de Rac 1 “El món”. Us adjunto el podcast d’aquesta entrevista per tal que tingueu l’oportunitat d’escoltar-la, si us ve de gust. Té una durada de 17 minuts i inclou algunes frases de l’autor que ens van ajudar a enriquir les reflexions sobre el llibre. Així, en Vicenç Pagès diu:

“El llibre és un intent d’entendre com és que anem canviant tant: quan tenim 13 anys som d’una manera, volem fer unes coses de i mica en mica, molt lentament, ens convertim en un ésser molt diferent. Per això el llibre és llarg, perquè aquest és un procés molt lent, i un acaba dient coses que són les que li deia el seu pare i que ell detestava, i al cap d’un temps ets tu qui les diu... És un llibre sobre el pas del temps”

“A mi em sembla que ara ja no es pot escriure com al segle XIX. La idea que a cada capítol la veu canviï no és per a molestar al lector sinó per anar sorprenent, per assimilar-ho al que estem acostumats a fer (zapping) i no quedar-nos en un estil decimonònic de llegir 500 pàgines amb el mateix estil narratiu. Potser hi ha gent a la que li costa, però la majoria de la gent, com que la història és la mateixa, va seguint el joc”

“Em feia gràcia que els protagonistes, que són adolescents,estiguessin en un país adolescent (any 77, quan el país s’està formant i encara no se sabia com es faria gran : una dictadura, una democràcia, un estatut, )”

“No m’agrada dir que és un llibre sobre la crisi dels 40. En aquesta expressió, la paraula “crisi” m’agrada ; el que no m’agrada és la paraula “40”. A mi em sembla que una persona mínimament raonable està en crisi permanent (la sensació de preguntar-se què estic fent, potser hauria de fer una altra cosa, jo l’he tinguda sempre: als 23, als 34, cada dia).Pensar que hi ha gent que s’està tota la seva vida la mar de content i que de cop fa 40 anys i llavors es pregunta “ai, ai, ai, què estic fent?” per a mi no és així, no explica la realitat”

“Hi ha una tendència a emmirallar-se en la història del Jordi, i alguns lectors em diuen que l’entenen perfectament, d’altres que no entenen que si està tan malament no se separi...; jo no hi entro : constato la seva història i punt”

“M’he quedat molt tranquil després d’escriure el llibre, no tinc necessitat d’escriure’n un altre”

Ah! I fins i tot té pàgina a facebook!

Vicenç Pagès i Jordà

Trobada 9 de setembre (II)

A continuació es va comentar el llibre Impremta Babel, de l'Andreu Carranza.
Algunes de les assistents no l'havien pogut llegir, així que l'Esther i la Rosa ens van fer un resum de l'argument.
En Pol Albión, un escriptor d'èxit, rep la proposta de que la seva darrera novel·la sigui la primera en publicar-se en format electrònic. Aquest fet desperta en ell records de la seva infantesa d'orfe en un poble de les terres de l'Ebre.
Les ferides de la Guerra Civil encara no s'han tancat i en les golfes de la casa dels Albion -els tiets, pares adoptius del Pol- hi ha una vella impremta, autèntica protagonista de la història.
A destacar l'homenatge als llibres que fa l'autor i els records a les aventures d'en Tom Sawyer i en Huckleberry Finn que la lectura desperta ben explícitament.
A tothom va impressionar la figura del lector 36 que ens apropa aquest llibre, així com el tema de la censura en general, molt ben documentat per part de l'autor.
Per altra part, algú va comentar que havia trobat un cert paral·lelisme entre l'actitud dels tiets vers el protagonista amb la del pare vers del seu fill a la pel·lícula La vita è bella.

Trobada 9 de setembre (I)

Després de les llargues vacances ens tornem a reunir amb feina endarrerida.
Montse ens explica que després de seure ja ens vam engrescar a comentar el llibre After Dark, d'en Haruki Murakami.
En general el llibre havia agradat molt.
Algunes persones van trobar genial la idea d'un narrador amb la perspectiva d'una càmera teledirigida.
També es va destacar la noblesa de pràcticament tots els personatges (amb una sola excepció) , tot i les crues vivències que arrossegaven.
A tothom li havia caigut molt simpàtic el protagonista masculí.
La Susana ens va confirmar que en la vida real també es donen casos com el de l'Eri, persones que fan dormides de llarga duració en sentir-se incapaços d'afrontar la seva situació.
Per acabar d'arrodonir la conversa sobre el llibre ens va venir de gust rellegir en veu alta tres passatges de la novel·la: l'explicació de perquè el love hotel de la història rep el nom d'Alphaville, el moment en què es fa saber al lector que la protagonista japonesa sap parlar xinès, i les darreres ratlles del llibre, quan després d'una nit tan llarga i fosca l'autor s'acomiada regalant-nos un fil d'esperança que ens ha d'omplir de llum.

Ahir va tenir lloc la reunió del Club de lectura del mes de maig.

El llibre comentat va ser La soledad de los números primos / La soledat dels nombres primers / La solitudine dei numeri primi d'en Paolo Giordano: una història molt i molt trista, amb la qual la resta de lectores havien connectat en un grau més alt que jo; potser això depén de la capacitat de cadascuna de posar-se en la pell d'una persona que ha viscut una tragèdia d'aquestes dimensions, o de si es tenen coneguts que enfoquen la vida real de la mateixa manera que aquests protagonistes, no sé...

En el que sí que vam coincidir totes és en creure que el que porta a l'Alice i el Mattia a viure una existència tan infeliç no és tant la situació tràgica en concret que cadascú viu a la seva infantesa sinó el comportament ver ells que tenen els seus progenitors.

Tothom va valorar molt positivament la dolçor de la narració (sense resultar empalagosa), que fa que la lectura de l'obra resulti fàcil i agradable.

I tres punts de la història sobre els quals s'havien fet interpretacions diferents:

- el país on es troba la ciutat a la qual se'n va en Mattia a investigar: algunes havíem assumit que es tractava d'un país nòrdic (Suècia o Noruega) i d'altres havien interpretat que era el Regne Unit (Londres o algun punt d'Escòcia).

- sobre la noia que es troba l'Alice a la porta automàtica de l'hospital: algunes créiem que sí que era la bessona del Mattia i d'altres que només s'ho imagina ella.

- l'escena final del llibre: l'Alice s'està suicidant o no?

En fi: la votació mitjana del llibre va donar 7.