Pràcticament totes ens sentim decepcionades pel màrqueting de la contraportada que ens havia venut el llibre El sopar com una reflexió crítica de la nostra societat i com el dilema d'uns pares que han de decidir denunciar o no als seus fills adolescents, culpables d'un episodi especialment violent.
El cas és que el llibre va resultar una altra cosa ben diferent, una història de violència amb un psicòpata com a protagonista.
Narrat en primera persona, primer coneixem a una família de bona classe totalment normal fins la meitat del llibre, però a partir d'aquí, descobrim a través del mateix narrador, un historial de psicopatia i opinions radicals, que canviarà del tot el to de la novel·la, la qual passarà a convertir-se en una història esgarrifadora que fins i tot espanta a estones.
Ens preguntem si hi ha una justificació de la violència en el llibre. I reflexionem sobre la maldat en l'ésser humà.
De fet hi ha qui comenta que en el llibre apareixen diferents temes punyents que semblen posats per fer-nos reflexionar.
La història ha enganxat, tot i que hi ha a qui li ha costat començar, i es comenta que podria ser que aviat es fes una pel·lícula, de tant visual i efectista com és. De fet, apareixen constants referències cinematogràfiques a cine de violència.
Després de comentar el llibre, sorgeix la proposta de pensar que faríem nosaltres, persones normals sense cap malaltia mental, en una situació com ara aquesta. En general, resulta difícil, per no dir impossible, posar-se en el lloc d'una situació tan límit. Queda clar, però, que un fet com aquest amb tota seguretat ens destrossaria la vida.
Li posem nota i surt un 6.33 de mitjana. I és que és una novel·la que es llegeix d'una sentada, malgrat les incoherències que podem trobar en ella.
Si voleu que us "destripin" la història féu clic aquí. Si no, llegiu-la i opineu.
