divendres, 5 de febrer del 2021

SANDRA SABATÉS Y ANA JUAN: PELEA COMO UNA CHICA

D'ençà que tenim memòria històrica, les diferents societats han estat dominades pels homes, de manera que les dones quedaven relegades a l'espai privat. Això ha donat lloc a l'absència de dones com a protagonistes de la història, de la cultura o de la ciència.

Són pocs els noms de dones escriptores, pintores, exploradores, científiques, etc., segurament perquè no eren gaires -tot apuntava al fet que el paper de la dona era fer-se càrrec de la família i els fills- però també perquè molt sovint es va silenciar l'existència d'aquestes dones que d'alguna manera trencaven els esquemes convencionals i ningú volia que fossin un exemple a seguir.

Virgínia Woolf, en el seu llibre Una habitació pròpia, recrea la història fictícia d'una hipotètica germana de Shakespeare. Com és possible que una dona del segle XVI o XVII hagués tingut ocasió d'aprendre lògica o gramàtica? Com podria llegir sense que li manaren ajudar en les feines de casa? Era difícil certament que cap dona destaqués en cap disciplina no considerada femenina.

Per sort, des de fa temps s'ha aconseguit en la nostra societat arribar a la igualtat davant la llei d'homes i dones, però encara avui anem justs de referents femenins.

En aquest sentit han començat a publicar-se des de fa temps llibres que busquen destacar el paper de dones que van fer grans coses durant la història -especialment en contra del masclisme imperant-  i el nom de les quals no volem que caigui en l'oblit.
Aquest és precisament el sentit del llibre de Sandra Sabatés i Ana Juan (il·lustradora), editat per Planeta, que porta el títol de Pelea como una chica.

Es tracta de diferents històries de dones, de dones valentes que es van rebel·lar contra el sistema patriarcal i que van ser capaces d'alçar la seva veu, per sort per a totes nosaltres, per tal de lluitar en favor dels drets de les dones.

Va ser al segle XIX, quan algunes dones espanyoles van dir prou. La seva incorporació al mercat laboral no s'havia produït en la mesura i manera que hagués estat desitjable i el pes de l'Església catòlica havia marcat la separació de rols més convencional. Fins i tot, hi havia corrents en aquell moment que parlaven de la inferioritat biològica i intel·lectual de la dona.

Dones com ara Concepció Arenal, Emilia Pardo Bazán, Rosalia de Castro. Algunes són molt conegudes avui dia. D'altres potser no tant.

Entre les catalanes assenyalar Teresa Claramunt, una dona amb consciència de classe i gènere que va lluitar la situació de les dones obreres, en particular. En la indústria tèxtil la vida en el taller era inhumana i dones i nens eren explotats sense compassió. Les dones cobraven la meitat que els seus companys homes. L'any 1892 va ser fundadora juntament amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo Soler la primera societat feminista de Barcelona.

Nascuda a Malgrat de Mar, Zenobia Camprubí va marxar amb la seva mare a Nova York a on va passar l'adolescència. Quan va tornar a Espanya era el prototip de dona americana emprenedora, intel·lectual i liberal. Fins que va conèixer al poeta Juan Ramón Jiménez i va passar a ser la seva prioritat. Li feia de secretària i l'atenia quan tenia una crisi neuròtica. Va fundar el Lyceum amb Maria de Maeztu i Victòria Kent. Quan va esclatar la guerra civil el poeta va voler marxar d'Espanya i ella va viure un exili indesitjat.

Per acabar, i ja nascuda al segle l'activista feminista Lidia Falcón, una dona del segle XX. Va sobreviure a la postguerra en una família únicament formada per dones, feministes i republicanes. Malgrat ser mare molt jove va poder estudiar Dret i Periodisme i va dedicar la seva vida a defensar els drets de les dones i a l'activisme polític per tal d'aconseguir una igualtat real, la qual no va arribar en l'àmbit jurídic fins a l'any 1978 i a partir encara quedava -i queda- molta feina per fer.

Des de la Biblioteca el nostre homenatge a les dones que van trencar esquemes i que ens van ajudar a aconseguir drets indispensables. Per això us animem a conèixer aquestes petites biografies, les quals també podeu trobar a l'espai ebiblio Catalunya.



dimecres, 3 de febrer del 2021

LILIANA ARROYO MOLINER: TU NO ETS LA TEVA SELFIE

Avui us recomanem un llibre que és una reflexió entorn del que suposa la nostra presència en xarxes socials.
El llibre es diu Tu no ets la teva selfie: 9 secrets digitals que tothom viu i ningú explica. L'autora és Liliana Arroyo Moliner i està editat per Pagès editors.

Ens agraden les noves tecnologies i considerem que són molt útils. De fet, hi ha coses que ja no sabem fer sense elles, però sempre està bé reflexionar sobre el que representen i la implicació que tenen a la nostra vida i a la de la nostra societat.

Aquest llibre va d'explorar el que hi ha darrere de diferents situacions que es viuen a les xarxes socials. Per exemple, les selfies d'alguna manera ens retraten. Volem dir al món com som, intentem ser originals, però la veritat és que en funció del sexe o la nacionalitat fem les coses de manera prou similar. A més, l'autora ens porta més enllà i ens parla del concepte extimitat (en oposició a intimitat) i ens fa reflexionar sobre la pèrdua de privacitat que a més suposa la mercantilització de nosaltres mateixos.

El postureig no és més que donar una imatge de felicitat. El postureig ens converteix en petites celebritats o això pensem. La veritat és que hi ha professionals del postureig, que reben el nom d'influencers. Avui dia hi ha molts joves que voldrien guanyar-se la vida d'aquesta manera. Els nois voldrien ser youtubers i les noies instagrammers

Si vivim mirant la felicitat dels habitants de les xarxes, pot ser  fàcil caure en l'enveja. No només es viu en la comparació constant, sinó que sentim que sempre ens estem perdent alguna cosa, una festa, un concert, un viatge, a això li diuen FOMO. A què mai havíeu sentit aquestes sigles?

Si dolent és sentir enveja, no és gaire millor ser envejat. L'odi i la ira formen part del món de les xarxes socials, normalment contra dones, persones del col·lectiu Lgtbi, persones de races diferents, etc. De fet, és igual que en la vida, però sense els filtres que ens dóna la presència física. A les xarxes es diuen coses que mai no es dirien cara a cara.

Ah!, però a les xarxes també es poden iniciar contactes amb finalitat sentimental o sexual, la qual cosa només seria dolent si caiguéssim o fóssim víctimes de l'assetjament o d'alguna revenja pornogràfica, problemes autèntics i molt greus en aquesta època. En elles també podem compartir videojocs, i sembla que gran part de la població ja no tan jove, s'hi dedica. També es fa ressò de projectes molt positius, com ara la lluita contra la violència de gènere o contra el canvi climàtic.

Les xarxes s'alimenten de likes i moltes persones cauen en el parany de voler més i més. Les xarxes són un escenari, en elles tot es pot comprar, fins i tot els m'agrada i els seguidors, també els comentaris positius, fins i tot pots convertir-se en el restaurant més valorat de la teva ciutat, sense tenir restaurant.

És per això que va sorgint tendències contràries com ara el minimalisme digital, l'eslògan del qual és "estima les persones i utilitza els objectes (al revés no funciona)".

Entre els no minimalistes -però- s'estima que hi ha persones que toquen el mòbil 2500 vegades al dia, o 150 vegades cada hora. Potser és una addicció, igual que al tabac o a l'alcohol i així s'hauria de considerar. El que és segur és que ens ajuda a procrastinar, és a dir, a deixar coses per més tard.

Una molt bona cosa d'aquest llibre són les referències bibliogràfiques que ens portaran a lectures o documentals d'allò més interessants i que podeu trobar al final. Això ens diu a més, que l'autora està molt ben documentada i ha treballat de valent.

Us el recomanem, perquè ens ha agradat molt, és fàcil de llegir i perquè com diu a la contraportada "aquesta és una invitació a comprendre, per deconstruir i qüestionar", i això ens agrada molt.
Ah! I també el podeu trobar en versió digital a l'espai ebiblio Catalunya.

dilluns, 1 de febrer del 2021

ARIADNE ARTILES: PURA VIDA

Avui us portem un llibre que es diu Pura vida. Està signat per l'Ariadne Artiles, que no és cuinera, no escriptora, ni periodista. És una model -també influencer, i potser dissenyadora) que ens explica com li agrada cuidar-se ella mateixa i cuidar a la seva família.
No cal ser escriptor per a publicar un llibre ni xef per a ensenyar-nos a cuinar, ja ho veieu.

Però és cert que sempre va bé per tal de conèixer opcions d'alimentació diverses i està clar que una model sap com menjar per a mantenir-se en forma i amb el quilos a ratlla. I a nosaltres ens agrada veure opcions que potser ens agraden o potser no.

En el llibre, l'Ariadna Artiles ens explica que creu en el menjar vegetarià i també en el vegà i en que tot sigui el més natural possible. Estem doncs, davant d'un manual d'alimentació prou interessant.

De pas, també ens ensenya com, amb la seva filleta de pocs anys, ha tirat endavant el projecte de fer aquest llibre que, la veritat, és molt bonic, tant per les bones fotos com pels texts molt ben triats.

El llibre consta de deu capítols amb una introducció que li dedica a la nena, que encara és petita, però ja apunta maneres.
En el primer capítol hi ha un homenatge a l'avi, en el qual l'autora ens explica que era forner i l'esperava amb el pa acabat de fer, quan ella sortia de l'escola. Quin goig d'avi! I d'aquí li ve que ella mateixa faci pa dos cops a la setmana, a més de galetes o pizzes.

Altres receptes que trobem en el llibre és el queque de la abuela, los rollitos de verdura, las croquetas, el gazpacho verde o los chips de calabacín.  Tot amb molt bona pinta! 

Al final del llibre hi ha uns quants menús setmanals per a organitzar-se, perquè menjar bo, sa i mantenir la línia no són feines gaire feixugues. Només cal que ens mentalitzem una mica.

I amb això ens acomiadem d'aquest dilluns a la cuina.



dissabte, 30 de gener del 2021

MARTA ORRIOLS: DOLÇA INTRODUCCIÓ AL CAOS


Aquesta setmana hem comptat amb la presència virtual a la Biblioteca de Martorell, de la Marta Orriols qui ens va presentar el seu darrer llibre -a través del canal martorelldigital.cat- Dolça introducció al caos, publicat per edicions del Periscopi.
L'acte va ser presentat per l'Isaac Feyné i va comptar també amb la presència del regidor de cultura de l'Ajuntament de Martorell, l'Andreu González i de la Tècnica de cultura, Josefina Canals.

Marta Orriols Balaguer és una escriptora nascuda a Sabadell, llicenciada en història de l'art, a més va estudiar guió cinematogràfic i escriptura creativa.
Actualment col·labora amb diversos mitjans de comunicació culturals, com Catorze.cat i a Núvol.
El 2016 va publicar la seva primera novel·la, Anatomia de les distàncies curtes. Va guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana de l'any 2018, per la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes.

Durant la xerrada, la Marta ens ha desvetllat unes quantes coses sobre el seu món literari.
El fet d'haver aconseguit un inesperat èxit amb la novel·la anterior, Aprendre a parlar amb les plantes (que està a punt de ser traduïda a tretze llengües), la va portar a abordar aquesta amb una certa pressió sobre estar a l'altura. També ens ha explicat la manera en que construeix les seves narracions a partir de personatges que la inspiren, o que -fins i tots- hi ha lectures que li provoquen unes enormes ganes d'escriure.

Quant a Dolça introducció al caos, ens ha dit que, en principi, el que volia era experimentar amb la veu narrativa del personatge masculí, però aviat va veure la necessitat d'un contrapunt que donés veu a l'altra versió de la història.
Així va néixer una novel·la estructurada en quatre parts, i a dues veus, que arrenca de la necessitat de parlar de diversos temes que inquieten a l'autora, com ara, el pas sense retorn cap a l'edat madura o bé la crisi global que ens envolta.
És una novel·la sobre les decisions o les no decisions, sobre les relacions de parella en una època en la qual sembla més fàcil tenir sexe que relacions més compromeses emocionalment.
La Marta Orriols explora personatges que es busquen a si mateixos, que volen ser autèntics i, per això, li agrada posar-los a soles amb els seus pensaments, a la recerca del que són en realitat.
No estem davant d'una novel·la de bon i dolents, cada personatge té les seves raons i el que trobem és un llarg diàleg entre ells.
Per una part, trobem un personatge masculí que fuig dels clixés clàssics de la masculinitat, una persona real, fràgil, amb dubtes i pors. El personatge femení, en canvi, és una dona molt segura d'ella mateixa. Però tots dos són persones perdudes, a les quals el context no els afavoreix gaire. Són persones contemporànies, amb contradiccions i amb problemes actuals.

No hem d'explicar més, només donar les gràcies a la Marta Orriols per la seva presència i a l'Isaac Feyné pel profitós diàleg que va plantejar amb l'autora. 
Gràcies també a l'Andreu González i a la Josefina Canals.
Gràcies a aquesta conversa hem pogut conèixer una mica del que hi ha darrere del llibre Dolça introducció al caos. Un llibre, la lectura del qual us recomanem amb moltes ganes.

El podeu aconseguir a la biblioteca de Martorell i a l'espai ebiblio de les biblioteques de Catalunya. També el podeu comprar a qualsevol de les llibreries de Martorell.

dimecres, 27 de gener del 2021

VIVIAN GORNICK: MIRARSE DE FRENTE

Vivian Gornick és una novaiorquesa nascuda l'any 1935. És periodista, escriptora i activista feminista, una de les principals veus del feminisme a la dècada dels setanta.

Vincles ferotges és el seu llibre més emblemàtic, però ens ha arribat a la biblioteca un altre, Mirarse de frente, que és el que avui us volem recomanar.

No és exactament una novel·la, sinó una sèrie - no gaire llarga- d'històries biogràfiques molt fàcils de llegir, plenes d'humor i de sensibilitat. Són la mirada d'una autora molt lúcida al seu entorn immediat durant molts anys de la seva vida.

L'escrit original data de 1996, quan l'autora havia passat els seixanta anys i podia mirar la seva vida amb la perspectiva que dóna el temps i amb la saviesa que dóna l'experiència.

Es tracta d'un recull de set relats curts, en els que amb molta agudesa, agilitat i humanitat, l'autora és capaç de narrar-nos fragments de les seves experiències, analitzant, reflexionant i posant l'èmfasi en les relacions humanes.
Són relats en primera persona, és cert, i la seva mirada és molt íntima i personal, però això no impedeix que les seves reflexions siguin universals.
Tothom podem entendre a aquella dona que es va separar després d'una relació d'anys i va tenir un espai tranquil i solitari i tots ens podem posar en el lloc de qui camina per la seva ciutat i observa a la gent, com es belluguen, com vesteixen, i fins i tot com parlen, en fragments de converses que arriben a les orelles de manera casual.

Comença l'autora explicant-nos com va arribar al moviment feminista de forma fortuïta, quan li van encarregar fer un reportatge sobre el tema, i com d'identificada amb el moviment es va arribar a sentir. La "sororitat" (paraula que ella no fa servir) li omplia la vida. Més endavant les coses canviarien.
També coneixerem a la jove Vivian, quan només tenia divuit anys i devia treballar per guanyar-se la vida com a cambrera en diferents hotels. Va ser en aquell moment quan va prendre consciència de la desigualtat social.
En un altre relat la trobarem treballant com a professora en diferents universitats lluny de Nova York i explicant-nos com eren de diferents les actituds dels diferents equips amb els quals es va relacionar. Alguns l'acollien amb entusiasme i d'altres no li feien gaire cas. El seu leitmotiv a la vida era relacionar-se amb les persones, d'una manera fluida i càlida, amb el màxim d'hores de xerrada enriquidora amb persones compatibles, la qual cosa no sempre era possible.

El fet de viure sola, el fet d'escriure cartes o fer trucades, anar de vacances amb alguna amiga són només alguns dels petits actes quotidians que serveixen a la nostra autora per a reflexionar sobre el fet de viure i de conviure.
El colofó final és la vida en la ciutat de Nova York, un lloc on ningú pot sentir-se sol, o potser si, doncs ofereix als espectadors més desperts, la possibilitat de veure autèntic teatre, infinites relacions humanes normals i corrents, però diferents de les d'un mateix.

Vivian Gornick es va esforçar durant anys per aconseguir independència i amor, i la ciutat de Nova York va estar allí com a teló de fons de tota una vida. Era el lloc en el qual va néixer i allà on es trobava al seu element.

Podeu trobar aquest llibre en la nostra biblioteca i gaudir de la prosa de Vivian Gornick.

dilluns, 25 de gener del 2021

ADA PARELLADA: LES RECEPTES DEL SEMPRONIANA

Avui tirem de clàssics com són les receptes del Semproniana amb l'Ada Parellada i el Joan Pluvinet.
Ser filla dels amos de la Fonda Europa de Granollers ja li devia imprimir una mica de caràcter de cuinera a jove l'Ada, tot i que el seu pare li va aconsellar que es dediqués a una altra professió més liberal (en el sentit que li donés més temps lliure i li possibilités a ella anar al restaurant!)

L'any 1993, però, i amb vint-i-cinc anys va obrir el Semproniana, intentant cada dia aplicar allò que els seus pares li van ensenyar: "Servir, amb majúscules, a tots els clients, tot el temps que passen a casa, amb tots els mitjans i la il·lusió renovada cada dia". 
Què fa l'Ada al Semproniana? Segurament seria més fàcil preguntar que no hi fa. Ella mateixa explica que la gràcia de tot plegat és que a aquest restaurant es fa de tot. És una botiga que en comptes de vendre vetesifils es ven menjar. això vol dir que a part de fer de cuinera ha d'organitzar el negoci, la qual cosa no és gens fàcil.
Però com va ser que una noia de Granollers anés a parar al bell mig de l'Eixample barcelonès. Doncs caminant va trobar un local que li va semblar ideal, a la vora de l'Hospital Clínic i del Mercat del Ninot. I allà està des de fa vint-i-vuit anys.

La cuina de l'Ada Parellada és mediterrània, amb una certa sofisticació, però molt de casa nostra, dels nostres sabors, del que tenim costum de menjar a Catalunya.
A aquest llibre trobarem receptes com ara el Gotet de bacallà amb pipes caramel·litzades, l'Amanida de pops i carxofes amb romesco, o el Braç d'un gitano moreno -una lasanya amb botifarres negres- o el Peix de la parada de la Lola al forn o la Tonyina amb menta i llima.
Com podeu veure els noms dels plats són ben divertits i imaginatius, però el que hi ha al darrere són receptes basades en els productes de proximitat, actualitzats amb un toc molt personal amb els sabors de les espècies més tradicionals i amb alguns productes més internacionals.

Al llibre trobareu les receptes il·lustrades amb les fotografies de Meritxell Arjalaguer i molt ben explicades, perquè l'Ada és una persona molt organitzada en la cuina.
A més, a part de la recepta hi ha algunes històries tant dels aliments en si, com històries personals, anècdotes o alguna opinió més o menys políticament correcta.

El final del llibre són les postres i entre elles destaca el Delírium tremens de xocolata, del qual la mateixa autora ens diu que és la millor manera d'acabar un àpat al Semproniana, en opinió unànime dels clients.

Nosaltres no hem tastat cap d'aquestes delícies, però ens morim de ganes i ens hem fet la promesa d'anar-hi en quant ens deixin sortir de casa per anar al restaurant.
Mentrestant ens haurem de conformar amb les imitacions que puguem fer a casa gràcies a l'assessorament d'aquest llibre.
Esperem que vosaltres també el gaudiu.

divendres, 22 de gener del 2021

JORDI NOPCA: LA TEVA OMBRA

La darrera reunió del club de lectura de nit va estar centrada en el comentari del llibre del mes, una narració del Jordi Nopca que porta el títol de La teva ombra.

El llibre va agradar de forma desigual, però en el que tots els assistents vam estar d'acord va ser en el fet que és un llibre sorprenent. 
Per molts motius, per la història en si, pels girs argumentals inesperats, pels recursos que fa servir l'autor, per les digressions i també pel final.
Una altra cosa en la qual va haver unanimitat és en el fet que estem davant d'una història "generacional", la qual podria representar valors i formes de relació dels nascuts caps als 80 del segle passat (els "millennials")  i, per tant, allunyada de les nostres vicissituds de persones d'una certa edat.

El que hem trobat ha estat la història de dos germans que comencen a viure la seva pròpia vida i que estan immersos en històries amoroses vàries.
En la primera part hem conegut al més petit dels dos, un noi què ha abandonat la seva idea de fer cinema i comença estudiar antropologia –una carrera sense gaires expectatives, segons el pare, representant dels "baby boomers"- que acaba de ser abandonat per la seva xicota i que se'n va a Anglaterra seguint a una violinista d'aquell país que va conèixer al Sonar i amb la qual ha tingut una relació no gaire important, en aparença.

En la segona part canviem de narrador, i ens endinsem en el món al germà gran –del qual només sabíem que treballava com a mestre de primària i que s'havia independitzat dels pares- qui en primera persona ens explica les seves dos principals històries d'amor, que estan molt relacionades amb les del germà.
En realitat, són les dues perspectives de la història a la qual, tal com ha dit algun lector, li faltaven les veus femenines.
La tercera part és el desenllaç que és bastant accidentat i ple de sorpreses.

És un llibre molt dens, ple de referències culturals -música i cinema i frases en anglès, que de vegades  es fa àgil i de vegades feixuc.
Hi ha moltes digressions estranyes, potser surrealistes o només estrambòtiques –com ara la història del paleta o la dels cucs-, salts en el temps o les dues veus narratives en primera persona. Hi ha sexe fàcil i drogues, hi ha festes, hi ha l'amor i hi ha la mort.
Pensem que tot això és la causa de què sigui una novel·la molt interessant , que presagia un autor amb una carrera literària de fons, encara per polir.

En canvi, trobem que als personatges els falta consistència, que són persones immadures i gens naturals. No acabem de veure perquè actuen com actuen. Se'ls retrata molts moderns, intel·lectuals, atractius a les noies, amb vocacions professionals interessants  prou ben encaminades, tenen una família convencional i no els coneixem cap trauma, però en canvi se'ls veu emocionalment perduts, potser a la recerca d'una perfecció que la vida poques vegades dóna. Tenen tota la vida al davant i la tenen ben encaminada, però no acaben de trobar-se a gust.

Un lector ha assenyalat que el millor personatge de la història és la Kate, immersa en diverses històries d'amor complicades i prou valenta per a fugir i començar una nova vida.

Quant al final, molt forçat en opinió d'alguns, intriga i hi ha qui s'ha queda pensant en com podria continuar la història dels dos germans en un futur.

En general, tot i que està bé, ens ha semblat massa rocambolesca i potser no gaire versemblant, de vegades repetitiva i amb retòrica innecessària.
En tot cas, comentar ens ha servit per aclarir coses i donar una nova dimensió als fets que ja havíem llegit.