ACTIVITATS CONFINADES. EXPOSICIÓ MONTSERRAT DES DE CASA TEVA: PARCS I BIBLIOTEQUES DE MONTSERRAT

Una de les activitats confinades que hem fet en col·laboració amb altres biblioteques ha estat demanar fotos per tal de fer L' exposició Montserrat desde casa nostra.

El grup "Parcs i biblioteques de Montserrat"  teníem programades activitats per fomentar el coneixement i el respecte per la muntanya de Montserrat i el seu entorn. La situació de pandèmia provocada pel COVID-19 ha impedit la realització d'aquestes activitats. La pandèmia ens ha obligat a mirar-nos la muntanya de lluny. Els usuaris i usuàries de les nostres biblioteques han fet fotografies de com veuen Montserrat des de casa seva. Aquí en teniu una petita mostra. Moltes gràcies a totes les càmeres fotogràfiques que aquests dies ens ajudareu a no enyorar tant les passejades, les olors, els sorolls... de la muntanya. Esperem poder-nos retrobar aviat i mirar-nos els nostres pobles des de dalt.

Aquest grup està format per les biblioteques de Sant Vicenç de Castellet, El Bruc, Collbató, Vacarisses, Esparreguera, Olesa de Montserrat Abrera i Martorell.

Veieu aquí l'exposició

NELL LEYSHON: COLOR DE LLET

Una altra de les molt interessants lectures que ha fet el Club de Lectura de nit va ser el llibre Color de llet, una història molt dura que ens va fer passar una bona estona de lectura i reflexió, tot i que ens va fer patir per la cruesa del seu argument.

El llibre ens mostra la vida en una granja de família pobra en l'Anglaterra rural del Segle XIX, una vida mísera i amb poc nivell moral.

En aquesta família va néixer la protagonista, una noia amb un defecte físic, la qual és enviada a fer de minyona a casa del vicari del poble.

És una història de com era de dura la vida en un entorn agrest, i de com els més dèbils de la societat acaben pagant les culpes, "els rossinyols morts" en paraules d'un dels nostres lectors del club.

L'aprenentatge de l'escriptura, el coneixement, té un preu molt alt per a la jove protagonista, però tenia una altra opció?, pensem que no.

L'autora és capaç de recrear un estil d'escriptura incipient que no acaba de convèncer a tots els lectors, però pensem que és un recurs literari, sense el qual el llibre no seria el mateix. Fins i tot, sobta l'ús tan repetitiu d'algunes paraules.

La història ens va fer servir per a reflexionar sobre el paper que la dona ha tingut en les famílies en les societats agrícoles. Que la família no tingués hereus de sexe masculí era una desgràcia, però el pare de la nostra història va fer servir a la filla com a moneda de canvi, només pensant en el benefici econòmic. Era necessari tal sacrifici per la supervivència econòmica de la família? 

No direm més, només recomanar la lectura d'aquesta obra molt actual en el seu plantejament com antiga en els fets que li donen sentit.

SIMONETTA AGNELLO HORNBY: LA MENNULARA

https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00118225

El Club de lectura de Tarda es va animar a llegir La Mennulara després de les crítiques tan positives del Club de Nit.

El llibre explica la vida d'una dona humil que arriba a convertir-se en una figura poderosa dins d'un univers rural i reprimit.

El 23 de setembre del 1963, en el poble sicilià de Roccacolomba, mor la Mennulara, una criada que havia dedicat tota la seva vida a servir a la rica família dels Alfallipe. 

La gran sorpresa es produeix en descobrir-se que ella era l'administradora dels béns d'aquesta família. La gent del poble no entén com una criada pot disposar d'una fortuna que a més a més els mafiosos s'han encarregat de fer créixer. 

A partir d'aquí, la gent del poble es divideix entre els que l'admiren i els que la maleïxen. 

Gràcies precisament als comentaris dels seus veïns, de mica en mica, anem descobrint qui era en realitat la Mennulara i, com si fos un puzle, aquestes veus ens donen una visió d'aquesta dona totalment diferent de la imatge que ella mateixa volia fer creure.

En general, el llibre ha agradat molt, és un llibre diferent que explica la història d'una família decadent vinguda a menys i que serà salvada per la seva pròpia minyona. Una història poc convencional, en la qual costa una mica endinsar-se però que a mesura que vas passant pàgines, cada vegada t'enganxa més.

Per cert, hem buscat el significat de mennulara, ja que tots estàvem intrigats en l'origen d'aquest nom. Sembla que és el nom que reben a Sicília les collidores d'ametlles i la protagonista del llibre ho havia estat quan era petita. Per tant,  misteri resolt i a gaudir d'aquesta lectura absolutament recomanable.

Si voleu llegir-la des d'ebiblio,  aquí teniu La Mennulara, en edici

JULIAN BARNES: Nivells de vida

Recuperem el bloc, durant el confinament, per tal d'anar repassant les lectures dels diferents clubs.

En el de nit vam llegir un llibre de Julian Barnes, Nivells de vida.

El llibre ens va agradar molt a tots els lectors i lectores.

Vam estar d'acord que el tercer dels relats, escrit en primera persona, a diferència dels altres, és una autèntica troballa.

Els dos primers són un preàmbul: la vida pels aires -l'ésser humà que tendeix cap a elevar-se, físicament i espiritualment , en el primer.

L'amor més físic, en el segon.

El tercer és el relat fet per l'autor del procés de dol, quan va morir la que havia estat la seva esposa durant anys.

D'una manera sistemàtica, l'autor va fent un repàs pels diferents aspectes del que significa quedar-se vidu i per les diferents reaccions dels altres i de si mateix.

El relat no ha deixat indiferent a ningú.

És una història íntima, en la que l'autor ens explica els seus sentiments molt detalladament. Impacta per la sinceritat, perquè deixa la seva ànima al descobert.

Per a una lectora ha estat especialment angoixant, però tots hem vist com és de versemblant i lúcid el relat construït per l'autor. Ens hem espantat pensant que en un moment de la nostra vida, arribarem a perdre (o ens arribaran a perdre) i que els nostres sentiments no seran tan diferents. Al cap i a la fi, els humans ens assemblem.

Tot el llibre, a més és un cant a la casualitat, l'atzar que governa la nostra vida i que ens pot fer tan feliços o tan desgraciats.

Un molt bon llibre que podem recomanar a tots els lectors i lectores sense cap dubte per aquests dies de confinament. Podeu tobar-lo a l'espai ebiblio Catalunya.

PRUDENCI BERTRANA: JO! MEMÒRIES D'UN METGE FILÒSOF!

Aquest mes de gener, al Club de lectura de nit, ens ha tocat començar l'any amb una lectura molt curiosa. Es tracta del llibre Jo! Memòries d'un metge filòsof, de l'autor Prudenci  Bertrana.

És una novel·la presentada al públic com la biografia del seu protagonista, un metge que dirigeix l'hospital psiquiàtric de Salt. 

Podria ser el que s'anomena pseudobiografia, el problema és que sembla que en el moment de la publicació (1925) tothom va saber que el protagonista no era un altre que Diego Ruiz, un intel·lectual de la mateixa època i amb el qual Bertrana havia tingut una certa amistat.  De fet, en la novel·la apareix el personatge del pintor, amic fidel amb una dona plena de virtuts en en el qual  el lector reconeix fàcilment a  Bertrana.

Si el llibre comença com una biografia més o menys discreta, el cert és que a mesura que avança es va tornant més i més rocambolesca, amb episodis vorejant el surrealisme i que ens mostren un personatge amb deliris paranoics. 

No surt gens ben parat el tribunal que va donar la plaça de director a un personatge amb tan poc interès per la ciència mèdica en general ni pels seus pacients en particular. I veiem perfectament a la persona que Josep Pla va descriure com a "putrefacte", i al que Unamuno va qualificar de  "un alma retorcida en cuerpo de mugre".

Les seves aventures estrambòtiques, el seu tarannà interessat i la seva desídia estan retratades amb la prosa florida i força complicada que caracteritza al modernisme literari.
Gràcies a aquesta lectura hem progut parlar una mica del Modernisme, moviment que buscava la renovació cultura del país (modernitat i europeïtzació), així com la normalització lingüística.  Va defensar la natura, el món rural i l'anarquia, a diferència del Noucentisme. Aquest darrer moviment va estar molt a la vora del poder, mentre els modernistes van ser intel·lectuals poc valorats, i sovint van tenir problemes per guanyar-se la vida, tal i com es veu en la narració.

La recepció entre els lectors del club de la novel·la Jo! Memòries d'un filòsof!  ha estat irregular.
En general no ha agradat, però alguns lectors sí que han reconegut el mèrit d'un autor que ha estat capaç de fer un retrat tan singular, entre patètic i humorístic, certament molt diferent del que esperàvem d'un autor com ara Bertrana. 

Alguns, això sí, ens preguntem si l'autèntic objectiu de la novel·la és deixar clar que Daniel Pérez, alter ego de Diego Ruiz, és l'únic responsable del pamflet  La locura de Álvarez Castro, defensor en el setge de Girona.  Sembla que  signar conjuntament amb Ruiz aquest article contra l'heroi local de la societat en la qual vivia,   li va portar molts problemes a Bertrana i en aquesta novel·la va trobar la seva revenja. 

PEP COLL: LES SENYORETES DE LOURDES.

Aques mes ens vam reunir el club de lectura de tarda per tal de comentar la novel.la Les Senyoretes de Lourdes de Pep Coll. 

La novel·la te l’empasses en un moment. Amb un català col·loquial explica les aparicions que va patir la nena visionària Bernadette Soubirous en una zona de França durant l’any 1858, és a dir, fa 150 anys. 

A mesura que vas llegint la novel.la et venen al cap les constants peregrinacions a Lourdes o a altres centres de culte on també hi ha hagut altres aparicions. No deixa de sorprendre comprovar com es va gestant un dels centres de peregrinació mundials del catolicisme. Fins i tot el papa Benedict anirà a Lourdes per a la commemoració. 

Hem de tenir en compte que l’autor, Pep Coll, no és creient. Per aquest motiu ell explica, segons la seva opinió, com es va utilitzar a la pobra nena per convertir Lourdes en la població de referència de la zona; quin va ser el paper de l’església catòlica que no va aprovar les aparicions fins que li van començar a caure una allau de donacions econòmiques. 

També critica el paper de la família de la nena que va aprofitar tot aquest guirigall per als seus propis beneficis personals. 

Avui dia passen pel Santuari de la Mare de Déu de Lourdes més de sis milions de persones a l’any. 

Una altra gran idea que es desprèn de la novel·la és la dels centres mundials del catolicisme segons homes o dones. Roma, amb el Vaticà com a principal centre de peregrinació mundial, simbolitza els homes amb els papes, els cardenals, la cúria masculina, els guàrdies de la Ciutat del Vaticà, etc. 

Per altra banda, el Santuari de la Mare de Déu de Lourdes simbolitza el món femení encapçalat per la nena visionària, Bernadette Soubirous, que diu que ha vist fins a 18 vegades la Santa Verge; les dones de la Congregació dels Enfants de Marie, autèntiques motors de tirar endavant la teoria de les aparicions, i les monges que acolliran Bernadette a la població veïna de Nevers. Diu el llibre: “Roma és dels mascles, mentre que Lourdes és de les dones”. 

Podríem dir que el llibre no va desagradar, tot i que la major part dels assistents van tenir clar que les aparicions de la Bernadette només estaven en la seva pròpia ment. 

De fet, en el que tothom va estar d’acord és que aquests fets s’acostumen a donar en llocs on hi ha molt poca cultura, en els quals les persones necessiten aferrar-se a il.lusions malgrat que aquestes siguin falses. En una societat més desenvolupada i sense tanta pobresa és més difícil que es puguin repetir aquests casos. 

Un llibre molt recomenable per conèixer de forma divertida, col·loquial i crítica com es va gestar aquest autèntic fenòmen de masses conegut com “Lourdes”

J. L. SAMPEDRO: LA SONRISA ETRUSCA

El club de lectura de nit ha acabat l'any llegint i comentant el llibre La sonrisa etrusca, de l'autor José Luis Sampedro.

En principi, el llibre havia agradat unànimement per la seva tendresa. Es va valorar  molt positivament l’evolució que fa el protagonista cap a una sensibilitat més femenina, encara que no tothom va estar d’acord que el personatge evolucionés massa.

Certament que vam trobar que el motor del canvi era el seu nét acabat de néixer, però alguns pensàvem que més que el fet de ser avi d’una criatura desvalguda el que va despertar en ell l’amor pel nen va ser el nom, Bruno, que li recordava a la seva pròpia joventut. De fet, el protagonista havia lluitat contra els alemanys en la Segona Guerra Mundial en Itàlia i és aquesta faceta seva de partisà la que recorda constantment, a la vegada que converteix el seu amor pel petit Bruno en una autèntica guerra, contra el fill i la cunyada que fan servir mètodes de criança diferents dels tradicionals.

La guerra i l’amor havien estat els protagonistes de la vida de Salvatore i en els seus darrers temps la memòria li fa recordar als seus antics amors, les batalles guanyades i les amistats i enemistats. Veiem un tipus d’home molt tradicional –salvatge va dir una lectora- que ha viscut experiències típicament masculines.

També es va valorar  la manera com l’escriptor posa en evidència la contradicció entre el món rural en la seva Calàbria natal i l’urbà en la gran ciutat que és Milà.

De tota manera, de mica en mica van anar sortint les febleses del llibre.  Resulta massa ensucrat i llarg en algunes escenes, amb un llenguatge que a alguns dels lectors resultava anacrònic i a d’altres molt llunyà de la seva experiència personal.  Tot li surt relativament bé al Salvatore, hi ha una sèrie de casualitats inversemblants,  personatges massa arquetípics, etc.

Són defectes, però, que no han impedit  que tots els lectors gaudíssim  d’una lectura senzilla que ha estat  capaç de treure’ns més d’un  somriure, alhora que ens ha fet reflexionar al voltant de temes profunds com ara la joia de viure, l’amor, la vellesa, la malaltia, l’amor dels avis pels néts, etc.

Li posem nota   7  7  8  8  7  7  7  7=  7.25